La gent gran, el nostre futur

La pandèmia de la covid ja ha passat. O això sembla. Tots i totes vivim les nostres vides com si aquest duríssim episodi ja hagués acabat. L’esperança de no tornar a tancar-nos a casa, de sentir de manera mecànica i insensible el nombre de morts, de pensar qui són aquestes persones i com estaran les seves famílies... que no ens toqui a casa.

Però la pandèmia continua, ara trobem increments en els preus d’elements bàsics que no han anat compassats d’un increment en les possibilitats d’augmentar l’economia de les famílies i persones. Una crisi climàtica que posa en risc la vida al planeta. Una guerra inhumana que la globalització fa que ens afecti a tots i totes. La continuïtat de conflictes que generen desplaçament de persones i morts al Mediterrani... Tots aquests fets se sumen com a elements generadors de dificultats i avui, sigui el dia que sigui, hi haurà persones angoixades i traumatitzades perquè demà no tindran feina, no sabran com pagar les factures o no tindran on dormir.

La pandèmia ens ha portat també finançament europeu, amb el prometedor i modern nom ‘Next Generation’, que s’erigeix com la taula de salvació que ens donarà l’empenta per poder saltar uns anys cap endavant com a una màquina del temps. Que donarà ajudes a famílies i persones com si fossin un salvavides amb l’esperança que, com la pandèmia, tot sigui transitori i en un curt termini de temps, tots i totes, agafant altre cop la màquina del temps, podem tornar a sentir-nos com el 2019.

Però això no passarà. Tot i la bona voluntat d’articular polítiques i dinàmiques que minimitzin l’impacte del context sobre les persones, hem de tenir present la diversitat de realitats que configuren la nostra societat. Hi ha persones que no han tingut accés a una educació com d’altres i el context social els torna a donar un suspens que no es pot recuperar. Les persones joves nouvingudes estan uns quants graons per sota que les seves expectatives i somnis es puguin assolir. Dones que pateixen violència a casa, però a les que els hi genera més por el futur que els cops. Persones amb problemes de salut que les incapacita per fer una inserció laboral i les condemna a viure en precari.

Amb tot, és especialment dur veure gent gran que va pensar que podria heretar el contracte de lloguer dels seus pares, que va prendre decisions durant la joventut que la condemna a pensions insuficients per viure, que està sola al món, sense ningú que li truqui, sense que els seus whatsapps facin check. Segurament les polítiques i millores encetades ajuden a la majoria de la població, però què passa quan no són moltes les persones en una situació o amb unes condicions concretes? No formar part de la majoria ens ha d’excloure i castigar a una vida de patiment i exclusió social?

A Sant Joan de Déu Serveis Socials veiem cada dia, cada mes i cada any, com persones de més de 65 anys es veuen abocades a viure al carrer. Gent gran sense possibilitat d’incrementar els seus ingressos econòmics, que no se’n surt en l’accés a la sanitat o els serveis socials que s’han digitalitzat, i sense accés a l’habitatge, que és un somni més que un dret. La gent gran en situació de sense sostre té un futur que s’ha d’il·luminar.

Durant el 2019 en els nostres centres vam atendre 19 d’aquestes persones, 24 al 2021, el primer any que sortíem de la pandèmia. El 2022, per sobre de 70, hem aconseguit, gràcies al suport de fundacions com Bosch i Aymerich, que 22 puguin viure en un habitatge. Però encara queden i arriben més.

És necessari que hi hagi canvis profunds amb mirada solidària i humana més enllà dels avenços tècnic-científics. És necessari que les administracions públiques afavoreixin i potenciïn, des de la cooperació i la col·laboració, que les entitats socials puguin estabilitzar l’atenció a aquestes minories i innovar en noves respostes per les noves necessitats generades. És necessari que les ciutats evolucionin com a ciutats inclusives, sostenibles, solidàries i hospitalàries que faci que les comunitats sentin l’orgull de no deixar a ningú enrere, desatès i sense accés a drets fonamentals. Sigui qui sigui el seu lloc de naixement, la seva orientació sexual, la seva identitat de gènere o allò que necessiti per tirar endavant el seu projecte vital, com a senyal de respecte.

Que els professionals de la salut, l’educació i l’atenció social innovin per poder posar la persona al centre de la intervenció, que la mirin en la seva integralitat, des de la professionalitat i la responsabilitat. L’acció social ha de ser l’ànima i la veu de les persones que representen una minoria, perquè que siguin pocs no ens dona dret a mirar a un altre costat.