Confinament i vincle terapèutic

En el moment en què, a causa de la pandèmia, es va decidir començar un confinament per donar una resposta a la Covid-19, la perspectiva inicial que teníem als centres d’infants i adolescents tutelats per l’administració i altres serveis relacionats davant l’aïllament domiciliari era que podria ser problemàtic. A causa de les diferents tipologies de trastorns conductuals, trastorns de la personalitat i, en general, del trastorn del vincle dels nois i noies que viuen als nostres centres, era previsible que es donés un augment de les explosions conductuals, desequilibris emocionals, estats anímics més depressius, etc. Tot a causa dels estressors que es desencadenarien en aquesta situació tan restrictiva.

Per a la nostra sorpresa, i la d’altres serveis, els infants i els adolescents dels centres es van adaptar a la situació notablement. Per tot això, creiem que és rellevant compartir la nostra experiència, explicada en forma d’article, fins a proposar-nos plantejar la possibilitat d’extrapolar el nostre model d’intervenció a la violència filio-parental (VFP). A la VFP l’estructura, la vinculació, el com es perceben els nois i les noies i com veuen les altres persones —tant allò que és emocional com allò que és cognitiu— estan desajustats, com els passa a molts dels infants i adolescents que tenim als centres. I el període de confinament ens ha facilitat estudiar els detalls d’aquest aspecte tan rellevant del benestar de nois i noies atesos.

Als centres d’Intress tenim un enfocament de treball que té en compte diferents aspectes educacionals, el pilar central dels quals és la relació terapèutica que s’estableix amb els infants i adolescents que tenim als serveis. Un model terapèutic d’intervenció educativa que té en el vincle segur la seva eina principal d’acostament i base terapèutica durant tot el procés, ajudant-nos de tècniques de mentalització i, en el nostre cas també, emprant tècniques de la teràpia sistèmica per treballar situacions concretes.

Sense establir una relació significativa és impossible poder intervenir de manera terapèutica. Sense aquesta confiança, encara que tinguem tècniques molt bones, no funcionarà. La relació és el nostre instrument d’intervenció. El mecanisme principal per afavorir la resiliència és oferir vinculacions afectives i segures, almenys d’un adult significatiu. La clau no és que hi hagi feeling amb l’educador, sinó entrenar-se en la vinculació segura.

El model intern de treball és la representació mental generada a la primera infància a partir de la interacció amb els pares o cuidadors principals. Inclou una representació de si mateix, dels altres i de la relació. Una idea de qui i com són les seves figures d’aferrament i què en poden esperar. Aquestes representacions s’automatitzen, establint un model que serveix de guia per bastir altres relacions significatives al llarg de la seva vida.

Des d’aquests enfocaments en clau familiar —que poden ser traslladats a la violència dels fills o filles envers els seus progenitors—, considerem alguns conceptes relacionats. Els teòrics de la teràpia centrada en el problema (Paul Watzlawitck, John H. Weakland i Richard Fisch) es movien al voltant del supòsit bàsic que el problema és la solució intentada pel pacient. Els membres de la família tenen una visió rígida del fill o la filla i estan enganxats a la mateixa dansa interactiva que manté el problema vigent. Cal identificar doncs quins són els guions que es repeteixen habitualment en el si de la dinàmica familiar.

Des del nostre enfocament tot el procés està orientat a partir de la sintonització relacional estratègica. Sintonitzar, per a nosaltres, és encaixar tots els elements, estructurals, vinculars i tècnics per realitzar una intervenció tan ajustada com sigui possible a les necessitats que ens presenten relacionalment les persones de les quals som referents.

Completem el model amb l’ajuda de supervisions de casos tant des de la teoria del vincle com des de la teràpia breu sistèmica, i la col·laboració d’altres serveis, cosa que seria similar a augmentar el suport social en el cas de la VFP, quan les famílies s’han anat quedant aïllades. Al costat de la supervisió fem formació sobre vinculació i mentalització, que ens ajuda a desvetllar els jocs relacionals, millora la comunicació i ens dona pautes de com intervenir, sense caure en posar en la relació les nostres dificultats vinculars, com els passaria als pares sense un treball que els permeti conèixer com interactuen i trobar noves maneres de relacionar-se amb els seus fills i filles. Fent un símil, a la VFP augmentar el suport social, revelar el joc familiar, potenciar l’autonomia i recursos de l’infant, augmentar la consciència del problema en els pares, i millorar la comunicació familiar són elements que poden funcionar. Tots aquests aspectes els posem en joc als centres de forma semblant.

Podem concloure, per tant, que el model de treball que realitzem des d’aquesta perspectiva vincular terapèutica està incidint de manera positiva a l’hora del maneig dels estressors i de canviar maneres de relacionar-se, proporcionant un control emocional i conductual més gran. En una situació tan complicada com ho va ser la pandèmia i en concret el confinament, hem pogut constatar que els nois i noies s’han adaptat de manera notable a la pressió que suposaven les restriccions socials imposades.

Creiem que el nostre model de treball es pot extrapolar a famílies on es dona la VFP, ja que les tipologies i les situacions que es poden generar dins dels nostres contextos són similars. Els educadors i les educadores en els seus rols han d’exercir unes posicions que s’assemblarien a les parentals. En les intervencions que, degudes a les mateixes experiències personals de relació —que els educadors i educadores poden posar en joc— i les dificultats emocionals i conductuals dels nostres nois i noies, es poden generar interaccions en escala que s’assemblin a les que es podrien donar a la VFP i creiem que es podria extrapolar a la intervenció terapèutica en aquesta violència de fills cap a pares o mares.

Evidentment, hi ha diferències entre les situacions —perquè es donen en contextos diferents—, però es donen aspectes relacionals, models educatius i dificultats emocionals que en la seva intervenció amb infància i adolescència es poden extrapolar a la intervenció en contextos de violència filio-parental. Això ens obre bones expectatives i fa necessaris estudis més ambiciosos, així com un debat professional que ens permeti avançar i donar el millor de nosaltres per aquesta infància que és el centre de la nostra feina i dedicació diària.