El feminisme m’ha salvat

L’altre dia vaig llegir una frase de l’advocada penalista i criminòloga Carla Vall, que deia: “Una de les coses que pitjor duen els agressors, tant els individuals com els de les institucions que els emparen, és que els temps han canviat tant que el silenci social ja s’ha esvaït”. I és que no conec a cap dona del meu entorn que no hagi patit assetjament. És difícil acceptar que totes i cadascuna de nosaltres, hem viscut experiències idèntiques o semblants. Més encara assimilar tot aquest procés que comporta adonar-se’n que totes aquelles coses que han estat normalitzades durant anys, en el fons, mai han estat normals. És per això que ara, sento la necessitat més que mai d’alçar la veu amb qualsevol situació d’assetjament contra les dones. No callo, ja no. En concret parlaré de l’assetjament psicològic, el qual hem viscut moltes. Aquest tipus d’atacs poden quedar dissimulats per l’absència d’agressions físiques, ja que no són explícites, ni es veuen. És una forma d’assetjament psicològic molt subtil i constant que altera la percepció de la realitat de l’altra persona fins al punt que arriba a dubtar de les seves pròpies percepcions. Et sona la frase: “És que estàs boja”? Segur que sí, malauradament.

L’assetjador psicològic actua d’acord amb els seus interessos i sol culpabilitzar, incomodar, intimidar, perseguir i provocar por a la seva víctima. S’ha demostrat que l’assetjament psicològic té efectes negatius com la deterioració de la salut física i psicològica, ansietat, problemes per a dormir, falta de concentració, entre molts altres. Una de les coses per les quals es caracteritza l’assetjament psicològic és que no és una acció puntual, sinó que són accions i actituds que es van repetint al llarg del temps i de manera progressiva. També és conegut com a stalking, fent referència a aquells actes persistents i reiterats de fustigació d’una persona cap a una altra, alterant la seva vida quotidiana i personal. L’assetjament és un delicte tipificat en l’article 172 del Codi Penal. La pena freqüent del delicte d’assetjament és de tres mesos a dos anys de presó o també amb multes de sis a vint-i-quatre mesos. Si existeix ordre d’allunyament i s’hi infringeix, l’agressor té probabilitats d’anar a presó i, si passat l’ordre d’allunyament continua assetjant, existeix ja un antecedent ben clar que no es passarà per alt. Aquest delicte va ser aprovat a través de la reforma de la llei penal de 2015. Aquest tipus de delicte no existia com a tal amb anterioritat a l’última reforma que es va fer del Codi Penal, ara això ha canviat. Així doncs, el que la llei tracta de preservar amb la tipificació és la seguretat i protecció de la víctima, perquè aquesta no es vegi en la necessitat de canviar els seus hàbits o els seus horaris per a protegir-se.

Sí, jo mateixa he patit assetjament i amb això m’he vist obligada a utilitzar l’esprai de defensa personal. I ha estat en el moment d’alçar la veu i fer el pas de denunciar quan moltes altres dones han estat aquí amb mi, m’han donat la seva mà, m’han ajudat, m’han entès. No sols ho he viscut jo, sinó innombrables dones que cada dia pateixen això. Un problema estructural i de sistema que fa que siguem nosaltres les que tinguem por, que siguem nosaltres les que hem de protegir-nos, en lloc d’ensenyar-los a ells que no ens assetgin i ens deixin en pau. Sí, el feminisme m’ha salvat i puc dir avui dia que és el que em manté lluitant dia a dia, és el que em manté forta i donant veu a moltes altres dones que han viscut el que jo he viscut. Avui més que mai i com va dir Audre Lorde en el seu moment: “Tu silencio no te protegerá”. I citant també a la cantant Zahara en algunes de les seves recents cançons: “Jo estaba allí, porque aquella era yo”. Sí, vaig ser jo l’assetjada, vaig ser jo la que va ser allà, patint-lo. Gràcies a totes les dones que estan amb mi en aquesta lluita de la qual, mai estaré sola.