La cançó de les balances

A finals dels anys 70, una de les activitats programades a l’aula unitària de l’escola va ser fer turisme urbà, l’objectiu era visitar llocs mai vistos. Quan som nens gairebé no sabem res, però continua intacta la necessitat d’emocionar-nos, aquesta és l’obligació del magisteri, coses difícils d’explicar quan arriba la sorpresa, quan ens acostem a la novetat. Una de les més inquietants, va ser quan vam viatjar en metro a l’estació de Sants, una aventura per degustar el que és desconegut i que va il·luminar els racons més profunds dels nostres cossos mentre pujàvem i baixàvem les escales mecàniques d’aquell lloc convertit en un parc d’atraccions. Les arrels subtils que ens acariciaven, refinades amb la dolçor d’aquelles personetes, feien d’allà un altell sagrat al tacte de l’ocult, esquitxat de matisos on l’oïda reconeixia altres fonts, on l’olfacte mostrava trajectòries fèrtils. L’aula era un breu espai de temps on vam ser trapezistes amb grans de flors penjades que trobàvem al bosc durant l’esbarjo. Compartíem un únic desig: que res dolent no ens passaria. Érem el grup del vent, la nostra cançó, la de les balances d’Ovidi, una música amb majúscules que agradava tant a petites com a grans. Al rerefons de les ànimes creixia el desig de ser poetes.

En altra ocasió vam anar al Ritz. La intenció era fer voltes per la porta giratòria; no ens van deixar. Però l’important era el contacte amb la realitat: assistir al miracle d’aquella màgia que es quedaria embolicada als nostres ulls per sempre més.

Llegeixo sobre la miopia democràtica, l’oblit de fets reprovables comesos per autoritats, l’ocultació d’actes bandits... Hi ha una llarga llista d’excàrrecs públics que en abandonar les seves tasques (fins i tot hi ha qui les alterna), treballen en diferents sectors privats (com el de la indústria militar), aconsellant polítics sobre quina és l’empresa convenient per afavorir contractes familiars. Aquesta pràctica s’anomena “portes giratòries”, sovint titllada de corrupció.

Llegeixo sobre el drama de l’habitatge al nostre país: les xifres d’inversió pública són absolutament ridícules. Llegeixo sobre les patronals immobiliàries permanentment en contacte amb mandataris per assessorar-los sobre lleis que beneficiïn els seus fons d’inversió, com ho fa un exalcalde, president de la FIABCI, “òrgan consultiu de governs i les Nacions Unides per al disseny de polítiques residencials i desenvolupament urbà, membre de la Coalició Internacional de Normes d’Ètica”, etc. Llegeixo sobre la regidora que va haver de dimitir del càrrec després de rebre amenaces de mort per denunciar irregularitats en llicències que s’atorgaven a pisos turístics.

Torna el record plaent d’aquella porta màgica. Són les portes giratòries una elecció correcta, o necessitem altres mesures que ens protegeixin contra els incendis, per eliminar barreres amb massa freqüències d’accés, que ens ofereixin una protecció excepcional contra els corrents de brutícia? Les seves funcions són tan diverses com els requisits que se’ls hauria d’exigir.