Mares i pares esclaus


Mares i pares esclaus, sona molt fort oi? Llegiu-me i us explicaré quan i com arribem aquí, sense adonar-nos-en.

Vet aquí que una vegada hi havia una generació de mares i pares que van patir algunes restriccions durant la infància i l’adolescència. Marcada per una economia justa, la por de la Transició i el model patriarcal com a hegemònic. Van créixer sense tecnologia, molts d’ells i elles a barris aparentment tranquils on la informació encara no era global. Per tant, si hi havia perills, gairebé no te n’assabentaves perquè era difícil que aquesta informació arribés, generant una sensació de seguretat elevada. L’obediència als adults era primordial i no hi havia gaire espai a les discussions, les coses s’havien de fer com, quan i per què ho deien els adults I PUNT!

I heus aquí que, un dia, aquests adolescents van créixer i van decidir tenir família. Llavors van pensar que serien mares i pares diferents en alguns aspectes, serien una família on es tindrien en compte l’opinió i els desitjos, escoltarien, serien més considerades i respectuoses, els deixarien triar la pel·li de la tele o posar la seva música al cotxe, ja que no volien que els seus fills i filles patissin el mateix que ells i elles, donarien en resum, més llibertat.

Per tant, deixarien enrere el “perquè ho dic jo” i “quan siguis gran ho podràs fer” i donarien explicacions tranquil·les a les decisions, que les prendrien conjuntament amb tota la família. Si la història acabés aquí, tot seria fantàstic. Podríem dir que van viure feliços menjant perdius, però no.

Resulta que aquests infants i adolescents d’avui dia tenen una realitat totalment diferent de la dels seus progenitors. Fills de les noves tecnologies en un moment econòmic sense gaires restriccions i el consumisme a l’alça que els persegueix mitjançant totes les pantalles.

La por no existeix perquè de política no se’n parla, i la immediatesa i la globalització és el model hegemònic. Tot es pot aconseguir quan vulguis com vulguis i sobretot, ara. La informació, el menjar, les compres, tot ha canviat a una velocitat molt gran. Si abans trigaves un dia a descarregar una pel·lícula, ara obtens menjar japonès acabat de fer en vint minuts a casa.

Aquestes dues realitats han portat al desequilibri d’algunes famílies on finalment el que ha sorgit és una part de generació esclava dels seus fills adolescents i, d’altra banda, adolescents i joves dèspotes que es pensen que els adults estan al seu servei. Avui dia, des del preadolescent al jove, quan es volen integrar dins del grup d’iguals creuen que han de consumir determinades marques. El mateix passa amb la roba, la motxilla i fins i tot les begudes. Quan practiquen algun esport, han de tenir vestuari i calçat professional, la bici o patinet elèctric, ha de ser el darrer model, el mòbil de darrera generació i tenir accés a diferents plataformes de televisió s’ha convertit en primera necessitat per poder triar cada dia una sèrie i veure-les des del telèfon, la tauleta o la tele de l’habitació.

I així, segueixen les normes socials no escrites i calcen i vesteixen el que cal perquè, si no, no són ningú, i a més es creuen que ho han escollit lliurement, aliens al monstre de la publicitat i el consumisme present 24/7. Si fem comptes i sumem les despeses d’una persona adolescent: la roba, el calçat, el patinet elèctric o bici, els extraescolars, la consola, l’ordinador, la tele i el telèfon surt una xifra increïble. Hem arribat a tenir un nivell econòmic tan diferent del dels nostres pares i mares? No, això s’aconsegueix fent hores extres, endeutant-nos i cremant targetes. Però a banda de la despesa significativa a l’economia familiar, hi ha altres detalls que em porten a dir que són mares i pares esclaus.

Els pares i mares esclaus es lleven a quarts de set per fer-los l’entrepà i dur-los a l’institut. Els recullen puntualment i a la tarda fan el mateix amb els extraescolars que tinguin, la mitjana son dos. Els fan el dinar o el deixen fet i evidentment el sopar i totes les tasques de casa, demanant ajuda puntual que de tant en tant obtenen. Donen una paga que es passa de ser extraordinària a ser exigible.

Quan arriba el cap de setmana toca sortir amb la colla. I heus aquí un nou moment de mares i pares esclaus: taxistes al servei. Perquè no és que la cosa sigui que el fill s’adapta a l’hora que li va bé recollir-los, no, ho fan quan la persona jove li convé, abans o després segons hagi anat la nit. Llavors el pare o mare esclau es lleva, es vesteix i surt corrents amb el cotxe en nom de la seguretat i el benestar.

I si com a mare o pare et negues a qualsevol d’aquests deures, o consideres que la universitat se l’ha de pagar ni que sigui parcialment, de la seva butxaca, et converteixes automàticament en la dolenta de la pel·lícula, perquè inevitablement, dins de la colla de la persona adolescent, hi ha dos o tres mares o pares esclaus que deixen en evidència tot el que no fas com esclau del teu fill o filla adolescent. I el que és encara pitjor, si, pel que sigui, la teva economia no arriba al nivell de vida exigible, els pares i mares se senten fracassats per no poder brindar al seu fill i filla el patinet o la roba de marca que tots els seus amics tenen.

Si t’ha sentit identificada i creus que pertanys al grup de mares i pares esclaus, t’aconsello que demanis ajuda perquè tot això es treballa, i es pot evitar. Et recomano començar pel meu article Infància, adolescència, autonomia i tasques de casa. I sobretot pensa: has de donar llibertat al teu fill o filla a costa de la teva? Oferir totes les coses materials a l’adolescent el durà a la felicitat? Què passarà amb aquell jove que ho té tot mentre viu a casa i d’adult la seva economia és menor? Què significa l’èxit per tu?

PD: Si t’interessa llegir més sobre adolescència ves aquí.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article