No es neix sent discapacitat, sinó que s’arriba a ser-ho

“No se nace siendo discapacitade, sino que se llega a serlo”, Itxi Guerra

Avui dia hi ha molt escrit sobre la discapacitat, però realment jo no vaig entendre el concepte de forma àmplia fins que no vaig veure la conferència ¿La muerte de la clínica?, que va fer Paul Preciado el 2003. Fa ja vint anys des que Preciado es va pronunciar i les seves paraules avui dia són més vives que mai, però abans d’anar a això vull posar-vos en situació i mostrar-vos d’on ve el terme discapacitat. Aquest té el seu origen en el llatí i està format pel prefix dis- (que significa no) i el substantiu capacites/capacitatis el significat del qual és capacitat o qualitat del capaç. Per tant, es pot considerar com la qualitat de no ser capaç o no estar preparat.

En el 2020, la RAE va canviar la seva definició de la discapacitat (cito la RAE no perquè la consideri la màxima autoritat sinó com a aparell polític amb un cert poder social) i passa de considerar-la d’una “disminució per un problema físic, sensorial o psíquic, que incapacita totalment o parcialment per al treball o altres tasques” a la de “situació de la persona que per les seves condicions físiques o mentals duradores s’enfronta amb notables barreres d’accés a la participació social”.

En la primera definició, podem observar que ofereix una visió de la discapacitat des del model mèdic, fent referència a la discapacitat com a malaltia i a una dificultat individual, de la qual la persona haurà de ser curada per tal de poder formar part de la societat i així poder adaptar-se a la resta de persones sense diversitat funcional. Un model totalment basat en el capacitisme i que segons Itzxi Guerra “entén la idea de dignitat basada en la productivitat i la utilitat dels cossos i de les ments”. A més, podem veure com els termes “problema” i “treball” apareixen en una mateixa frase, no és casualitat. En l’última revisió de la definició, podem veure com es contempla des d’una perspectiva clarament relacionada pel model social, on la societat és la que discapacita a aquells subjectes amb cossos o capacitats no normatives.

Per tant, tornant a la primera definició on el cos no productiu és un cos malalt, ja que no interessa si no pot adaptar-se a la màquina de producció, podem esmentar que la improductivitat és vista com a discapacitat. De fet, Preciado comenta que el que “caracteritza a la deficiència i a la malaltia és que no són malalties sinó factors crònics o fins i tot, característiques de la persona”. Continua i defineix la discapacitat com a “efecte d’aquest aparell disciplinari i com a nocions culturals històricament construïdes”.

Em sembla molt revolucionari parlar de discapacitat en termes de construccions socials i culturals. Per això, la teoria crip té aquests vincles amb el moviment queer, ja que tots dos són socialment construïts i una cosa que es construeix pot ser modificada. Una cosa construïda pot mutar i transformar-se. Preciado continua i explica que “els processos d’invenció de producció del subjecte sexual no són independents del conjunt de processos que inventen i construeixen el cos com a normal i patològic, com capacitat o discapacitat”.

Per tant, jo em pregunto: quins són aquests agents de producció i construcció del cos? Doncs, per respondre a la qüestió anterior hauríem d’assenyalar aquelles tècniques del cos, les pràctiques de govern (polítiques), els aparells de verificació biopolítics que defineixen i classifiquen uns cossos d’uns altres (com discapacitats o malalts), a través de criteris de representació (fent diferències entre: cossos homosexuals, cossos amb diversitat funcional, cossos seropositius, cossos trans, cossos de treballadors sexuals...), els imaginaris socials que promouen l’anterior de la mà dels mitjans de comunicació que amplifiquen un aparell disciplinari potent del qual formem part.

Les lluites sobre el capacitisme i la no normativitat corporal no han de desenvolupar-se en comunitats acadèmiques o mèdiques, aïllades del cos. No només és important canviar la manera de nomenar sinó també de veure i fins i tot, de sentir. Definitivament, cal tornar a pensar en el que som, tornar a repensar sobre el terme “normal”, però també tornar a qüestionar les identitats essencialistes i binàries, visibilitzant la dissidència sexual, corporal i de capacitats des d’un punt de vista interseccional, per tal de dinamitar les estructures socials i promoure la transformació d’aquestes.