Casals de la gent

Les polítiques i els projectes que tenen per motivació enfortir la comunitat coincideixen en atorgar molta importància a les relacions socials que s’estableixen en llocs en què la gent s’aplega. Al darrere d’aquest capteniment hi ha la qüestió que per comunitat entenem aquella malla de relacions socials presidides per la proximitat i la densitat de les interaccions personals. Dit de manera més sintètica: les comunitats aixopluguen els individus.

La importància de les comunitats és que generen un àmbit de protecció personal a causa del vincle entre persones. En la mesura que aquesta vinculació perdura i s’enforteix de la comunitat en poden sorgir iniciatives cíviques, organitzacions associatives i capacitat d’acció col·lectiva, és a dir, la possibilitat d’actuar conjuntament en un sentit polític, això és, d’intervenció sobre l’àmbit públic. Abans les estructures socials, com ara la fàbrica o el barri amb població resident estable, facilitaven que la gent s’aplegués, compartís condicions i estils de vida, i, arribat el cas, decidís organitzar-se i passar a l’acció.

Ara les estructures socials més aviat dificulten que les persones s’apleguin. Hi ha tota mena de feines, o no n’hi ha per a força gent que queda desemparada de l’ocupació; el moviment de població dels barris és més habitual ara que anys enrere, sobretot en aquells en què es concentren les necessitats socials; les famílies ja no són una unitat de convivència indefinida: sovint no perviuen essent una mateixa família en el decurs del temps. D’altra banda, culturalment parlant, ens recreem en el valor de la individualitat i la seva autenticitat incomparable. Vivim una època de plena individualització, en el sentit que la persona és el centre d’atenció absolut: què sent i què vol són els interrogants que cal respondre per tal de forjar – es diu – projectes de vida autònoms. Les estructures socials actuals desincentiven les comunitats.

Però sense comunitats disminueix indefectiblement la capacitat de protecció de les persones, les possibilitats de prosperar, o la força per canviar l’estat de coses. Darrere d’aquest supòsit trobem la idea que ara sigui més necessari que mai que els poders públics desenvolupin una política social comunitària, orientada a facilitar que la gent es reuneixi, interactuï i comparteixi espais i relacions. És una certa paradoxa: resulta que ara els poders públics han d’intervenir per facilitar que hi hagi més possibilitats de generar organització autònoma per banda del món de la vida.

Una política social comunitària solvent requereix infraestructures socials (el que Erik Klinenberg enuncia com a palaus del poble), llocs físics on s’incentivin les interaccions i promoguin l’activitat conjunta de les persones i els grups. Casals o equipaments cívics, ateneus, foments, els antics casinos, les biblioteques, i altres locals de tota mena componen bona part d’aquestes infraestructures socials: els casals de la gent. Abans n’hi havia molts promoguts per la societat civil; ara no tant: n’hi ha més de propietat de l’administració pública.

Els casals de la gent prenen diferents denominacions i alguns tenen funcions ben definides (els equipaments cívics, per exemple); altres es defineixen pel servei que presten (com ara les biblioteques). En aquests equipaments l’obertura universal al públic ha de ser la norma comuna. Per esdevenir llocs referents de la comunitat, han d’acollir la diversitat social i el teixit associatiu del territori. Si no ho fessin, d’una banda, es convertirien en equipaments especialitzats en un segment de la població, mentre que de l’altra, si no disposessin de dinàmica associativa, succeiria que serien espais de simple oferta d’activitats, del tipus tallers, organització de conferències i similars.

Un equipament comunitari es defineix principalment per ser contenidor i ròtula de relació de l’associacionisme i l’acció col·lectiva del context territorial de referència. D’aquí que, en la programació d’una política social comunitària ancorada en el territori, sigui una condició necessària intervenir de manera que s’aculli, s’incentivi i, arribat el cas, es promogui, l’associacionisme i la capacitat d’intervenció col·lectiva sobre els afers públics (socials, culturals, urbans, econòmics). I és que els equipaments comunitaris, els casals de la gent, són un recurs públic a condició que el teixit associatiu en faci ús, si no serien indistingibles d’aquella mena d’equipaments que es limiten a oferir serveis.