A Catalunya les dones avorten més que a la resta de l’Estat? Parlem-ne

A Catalunya 19.599 dones i persones gestants van avortar el 2021. I què? Més o menys com sempre, no? Cert, aquesta xifra aïllada de context no explica gens del que realment cal valorar: l’estat de salut de l’accés a l’avortament. Crida l’atenció que el nombre d’avortaments és molt similar al del 2020 (recordeu que va ser l’any fatídic de la pandèmia i confinaments estrictes per la Covid-19) i amb una taxa també molt semblant, 13,3 avortaments per cada 1.000 dones d’entre 15 i 44 anys. És una dada que s’ha mantingut prou estable en el temps.

Però ara fixem-nos en la taxa i comparem-la amb la resta de l’Estat espanyol que té una mitjana de 10,7 per 1.000. Una diferència notable, a Catalunya és bastant més elevada; de fet, la més alta de tot l’estat. Més d’un tertulià de cafè s’ha omplert la boca promulgant la desgràcia de les dones catalanes i de les polítiques públiques actuals. Parlar és gratis, ja ho sabem. Afegim una altra referència per desactivar la tertúlia televisiva: Suècia, exemple emprat mil vegades com a model en polítiques de salut pública feminista, té una taxa de 18,3 avortaments per cada 1.000 dones, força més alta que la catalana.

Sabem del cert que aspectes vinculats a l’economia, a l’accés a la contracepció i a l’educació sexual, entre altres, condicionen la presa de decisió individual en l’avortament, però cap d’ells es pot explicar dins l’estat espanyol. Hi ha un element que sí ho és, que és evident i té un pes enorme: la disponibilitat i accessibilitat als serveis.

L’Estat espanyol té 17 models diferents d’atenció i prestació del servei d’avortament. Així que sí, celebrem-ho, segons aquesta variable Catalunya denota una major i millor accessibilitat a l’avortament. Que més dones i persones gestants avortin de manera lliure, gratuïta i propera a la seva residència no vol dir que les polítiques públiques en salut reproductiva siguin un fracàs. Ben al contrari, vol dir que avancem en direcció correcta.

L’objectiu de zero avortaments és l’argument de l’extrema dreta, dels grups fonamentalistes i antigènere que volen imposar el control de les decisions i cossos de les dones i persones gestants, només cal veure-ho aquests dies a Castella Lleó o el que ha estat succeint a Polònia, Hongria i als EEUU. El nostre zero com a objectiu són, sense cap dubte, les maternitats no desitjades. Pensem-hi.

I llavors, què passa a Catalunya amb relació a l’accés que és tan diferent d’altres comunitats?
Doncs que hi ha fins a 83 centres de salut de titularitat pública o concertats que han reportat avortaments. De nou, la importància del context. Això suposa que a Catalunya es localitzen un 40% de tots els centres que realitzen avortaments de tot l’Estat. Madrid, per exemple, amb població similar disposa de set centres. Catalunya s’ha vist afavorida per volum i per territori amb l’aposta pels ASSIR (Centre d’Atenció a la Salut sexual i Reproductiva) com a punt d’accés a l’avortament, tot i que només facin el farmacològic.

I la bona notícia sorgida de l’informe de dades del 2021 és que, fruit de la incansable pressió i acció de les defensores i activistes feministes de tot el territori, s’han aconseguit set nous centres de salut que reportin avortaments i, cinc d’ells estan ubicats en comarques on no se’n feien amb anterioritat. I ep! són hospitals de la xarxa pública i això sempre és un èxit.

Però tampoc caiguem en l’autocomplaença. Sí, ha incrementat la cobertura territorial, però encara hi ha 12 comarques en territori de ningú. És difícil d’entendre perquè passa això, ja que tècnicament la gestió mèdica d’un avortament en les primeres setmanes (vuit de cada deu avortaments són abans de la setmana 10 d’embaràs) és infinitament més senzill i amb molt menys risc que un part i, a ningú se li acut haver de sortir de la seva comarca per parir.

Així doncs, i malgrat la tendència positiva, cal estar amatents i insistir no només a garantir l’avortament per a dones de tot el territori, sinó també vetllar per la tria efectiva de mètode i l’accés de qualitat a tot arreu. L’escassetat de professionals als ASSIR pot posar en perill l’accessibilitat real i a la majoria de comarques catalanes encara només es pot accedir al mètode farmacològic, obligant a la dona a desplaçar-se si tria l’instrumental. Aquest és un tema a analitzar amb cura dins el sistema de salut, així com la revisió de circuits i protocols molt farragosos que afegeixen passos innecessaris al circuit i sobremedicalitzen tot el procés amb una lògica que encara fa massa olor de control social i pànic moral.

Però sí, podem aturar-nos uns minuts i dedicar-nos un parell de floretes perquè avancem en bona direcció, lentes, potser massa. I en acabar aquests minuts cal reprendre de nou l’acció. Cal continuar exigint que les institucions retin comptes, que rebin i entenguin les denúncies i incorporin la mirada de la ciutadania organitzada obligada a vetllar per erradicar la violència institucional i garantir el dret a l’avortament gratuït, accessible i de qualitat a tot el territori. Fa un parell de dies, després d’escoltar les notícies desoladores que l’extrema dreta tornava a imposar sobre l’avortament, una ginecòloga feminista i defensora d’aquest dret en plena dictadura ens preguntava “què hem fet malament tots aquests anys, com pot ser que tornem a veure tot això?” Maria Rosa, hem fet moltes coses bé i és el moment de continuar sumant, no dubtar i no fer ni un pas enrere.