Què en sabem, en realitat, de la mediació?

Un cop l’any, als voltants del 21 de gener, celebrem el Dia Europeu de la Mediació, i nosaltres que tenim incorporat el diàleg en la resolució de conflictes, la capacitat d’apropar posicions i basar les relacions des de la cultura de la pau i el bon tracte, ens plantegem per què costa tant que arribi a la ciutadania, per què costa tant que ens impregnem de la resolució de conflictes dialogada?

Des de l’Associació in via, i com a professionals dels projectes de Mediació Familiar, estem fermament convençudes dels beneficis personals i relacionals que aporten les eines pròpies de la mediació, tant a les persones com a les comunitats. Però, a l’hora de la veritat, sovint, quan la proposem i parlem dels beneficis del diàleg, de la cerca consensuada de solucions, d’escoltar l’altre activament, d’entendre la seva visió  (que no compartir-la), de treballar conjuntament amb l’altra persona o col·lectiu amb la qual hi ha la disputa, de detectar les pròpies necessitats, de ser actius i decidir... fa por. Sovint fa por.

La nostra societat no ens educa per ser persones autònomes quan tenim problemes amb l’altre. Se’ns aboca primer al pare o la mare, al professorat, a l’immediat jeràrquic superior, a l’expert, al jutge... Sovint, no tenim la capacitat d’enfrontar-nos (simbòlicament parlant) a l’altra persona, sovint no podem enfrontar-nos ni a nosaltres mateixos/es i reconèixer quines són les nostres mancances i necessitats i, si ho fem, no sabem expressar-les o les expressem mitjançant l’agressió, la ira, la reivindicació desmesurada, que provoca el rebuig de la persona amb la qual hem de resoldre la situació. Sovint, tampoc gestionem bé les nostres emocions.

“Com?” —se’ns pregunta— “Que hem de treballar per veure com solucionem la situació amb la persona a qui considerem l’enemiga? La que ens limita accedir als nostres objectius, la que ens complica la vida, la que ens duu la contrària, la que ens obliga a viure en l’enfrontament constant? Conjuntament, dius? Ah, no, amb aquesta persona jo no m’hi parlo, no en vull saber res” —ens diuen. I plantegem: “Si iniciem un procés de mediació, l’has de començar a considerar la teva aliada per resoldre un problema comú”. I, sovint, aquí s’acaba tot. A vegades no, a vegades cal treballar-ho una mica i, finalment, voilà! Funciona! Hem pogut iniciar el procés.

Tampoc no tenim resolta la gestió de les emocions, no hem estat educats en aquest sentit. Un procés de mediació, i especialment en l’àmbit familiar, remou. Remou, et toca i et fa jugar amb emocions presents i passades. Detectar el que una situació et provoca emocionalment i poder-la reconèixer per reconduir-la, transformar-la en una necessitat que ha de ser manifestada per poder ser resolta, pot viure’s com “exposar-se” a l’altra persona. I, sovint també, no estem disposades a exposar-nos, a mostrar-nos vulnerables. Creiem que això ens debilita i posa l’altre en millor situació per “guanyar” la partida. Perquè a l’hora de voler resoldre una situació ens movem en el binomi guanyar/perdre, no contemplem guanyar-hi ambdues parts. Tampoc ens han ensenyat que això és possible.

És clar que tot això no ho raonem quan no ens plantegem mediar i anem a judici o encara malvivim en el conflicte. Potser ni ens ha passat pel cap. Potser ho desconeixem. I pot ser també que les persones que han viscut una mediació i els ha funcionat no en parlen, perquè sovint no parlem d’allò que ens ha anat bé i només cridem a viva veu (i a viva xarxa, per descomptat) allò de què ens hem de queixar.

Però cal que, paral·lelament, la societat avanci en àmbits com la tolerància, el diàleg, l’autoconeixement i la gestió emocional ja des de la més petita infància. Per tant, és molt important la prevenció, la sensibilització i la informació. Altrament, la proposta mediadora no arrelarà i continuarem preguntant-nos, sovint, per què la cosa no rutlla. Però la nostra experiència ens diu que sovint muntanyes que estaven distanciades a milers de kilòmetres han estat capaces de trobar-se, mirar-se i comunicar-se. Per tant, volem posar en relleu les eines que aporta la mediació des de la resolució pacífica dels conflictes i la importància de promoure una cultura de la pau, tan necessària en aquests temps que ens ha tocat viure, com quedar-nos amb una idea importantíssima “win-win”: perquè jo guanyi no cal que tu perdis, i si tu guanyes jo no perdo... Les solucions més creatives i meravelloses surten de dues posicions en conflicte que s’acaben trobant.