Un teatre ple de persones sordes

El 21 de gener de 1933, la revista En Patufet va publicar un article de l’escriptor Josep Maria Folch i Torres, dins la secció Pàgines viscudes, que explica una història d’amor d’una noia sorda. El 14 de gener d’aquest 2023, la comunitat sorda signant va celebrar una nova edició del festival de curtmetratges en llengua de signes VicMovies. No existeix cap relació directa entre una cosa i l’altra, però em ve de gust confrontar-les perquè tenen un denominador comú: la sordesa dins d’un teatre.

Anem a pams. La narració curta de Folch i Torres té per protagonista la Maria Carme, una jove “reclosa en ella mateixa” que “no era com les altres noies” i que amb molt d’esforç i vocació va aconseguir matricular-se a Magisteri. Quan cursava el darrer any de la carrera, l’alumna va rebre l’honor de ser seleccionada per recitar uns poemes a l’escenari d’un teatre. Era en una festa de beneficència amb interpretacions musicals i realitzacions escèniques.

El dia assenyalat, la Maria Carme va començar amb “una veu vacil·lant, baixa, que ningú no sentia”. Superats els nervis inicials, aviat va recobrar la serenitat necessària per llegir bé els sonets escollits i la seva actuació va acabar sent tot un èxit. Si bé no podia sentir ni el murmuri del públic, va percebre amb satisfacció com la gent l’aplaudia. De tots els espectadors, n’hi va haver un que va ser ben especial. Era un noi de “maneres distingides” que “respirava bondat i intel·ligència” i que va quedar enlluernat en veure-la.

L’atracció que va sentir aquell jove, anomenat Eusebi, cap a la Maria Carme va ser molt forta. Tant, que en un intermedi es va acostar al passadís de sortida de la llotja on seia la seva admirada al costat de la seva àvia i va dir-li que l’actuació havia estat “esplèndida”. Sense sentir res, ella va posar-se vermella. “Si sabés que soc sorda”, va pensar amb una punta de tristesa. No va voler fer-se massa il·lusions de les possibilitats que aquell enamorament fos correspost. L’Eusebi va marxar.

Més endavant, el noi va començar a enviar cartes a l’estudiant objecte del seu desig. La Maria Carme també se sentia complaguda i joiosa. El contacte epistolar entre tots dos es va anar fent cada cop més intens, fins que un dia l’Eusebi va proposar de tenir una trobada per conèixer-la en persona. Ella va acceptar, si bé abans va confessar el seu secret: “És amb una tremolor que no puc dominar, que escric aquestes ratlles, és també amb una fermesa d’esperit que ho faig. Soc una noia sorda”, va dir. Un cop sincerada, va explicar-li que ella tornaria al teatre amb la seva àvia, però que ja es resignava a acceptar de continuar la relació només per carta per evitar “la desil·lusió” que les seves paraules “no trobessin ressò” en la seva oïda. Però l’Eusebi va anar a buscar-la al teatre a l’hora indicada. “No puc acontentar-me amb l’amistat... perquè l’estimo”, digué. I d’aquesta manera tan bonica, la parella es va comprometre. Tot va passar dins d’un teatre.

Noranta anys després, des del teatre l’Atlàntida de Vic, assegut a la platea em va venir el flash de la “Pàgina Viscuda” de l’Eusebi i la Maria Carme. Va ser just quan estava mirant a la gran pantalla una altra història d’amor: un matrimoni de jubilats sords narraven els seus viatges arreu del món i com s’estimen l’un a l’altre. A la sala Joaquim Maideu se celebrava el concurs de curts VicMovies en llengua de signes. Un cop més la convocatòria no va fallar i la sala era plena de gom a gom. Unes quatre-centes persones, la majoria sordes, es van passar la tarda gaudint de les cintes que competien en aquest concurs, ja consolidat com una cita obligada per a la comunitat sorda signant a Catalunya.

A l’Atlàntida de Vic no es respirava res que s’assemblés a la resignació ni als temors de la Maria Carme per si es descobria la seva sordesa. Som en una altra època. El VicMovies és un festival d’empoderament, d’autoestima, de visibilització artística, de creativitat, de defensa de la llengua de signes, de força visual de les persones sordes. L’autocompassió amb què la Maria Carme vivia i dissimulava, l’any 1933, la seva “tragèdia del silenci”, mentre alhora s’esforçava per interpretar de manera oral uns poemes, no existeix ni ha existit en cap de les set edicions del VicMovies.

És molt positiu que un teatre s’ompli de persones sordes per veure cinema en llengua de signes. És un indicador del seu valor cultural. Els actors, guionistes i directors sords, o bé oïdors usuaris de la llengua de signes, tenen talent i fan obres de qualitat sense que els calgui fer servir la parla. L’enhorabona a tots, guanyadors i participants, per ser un any més en aquesta gran festa del cinema en llengua de signes a Catalunya, organitzada per l’Agrupació de Sords de Vic i Comarca.