No vull sentir-me sola! Espais culturals enfront la solitud


En una societat individualitzada, hi ha qui reclama la soledat com a alternativa davant el constant bombardeig del consum, els excessos i la gentrificació de les ciutats. Paral·lelament, com una contraposició irònica, trobem persones que estan i se senten soles, però des d’un fet imposat per unes condicions externes prèvies, que les sotmet a viure una situació que les allunya i talla les seves connexions socials amb l’entorn.

La solitud no volguda és un sentiment subjectiu i mantingut en el temps, que sorgeix quan una persona sent que no pot compartir les seves vivències o experiències amb ningú. És una situació en què intervenen diversos factors condicionants i afecten directament a la salut mental dels que la pateixen, amb repercussions físiques, relacionals i ocupacionals de la persona, que poden portar-la cap al risc d’aïllament social.

Anomenada l’Epidèmia silenciosa del segle XXI, la solitud no volguda pot afectar a qualsevol persona, però l’aïllament social sovint exposa als col·lectius més vulnerables de la societat, com les persones grans, dones en situació de violència masclista, famílies monoparentals, persones migrades, joves amb una escassa xarxa de relacions igualitàries, persones amb discapacitats, malalties cròniques o persones sense llar.

La pandèmia de la Covid-19 va posar en relleu la necessitat que tenim les persones de mantenir les connexions amb la resta del nostre entorn, i les últimes enquestes fetes sobre solitud no volguda, han identificat als joves i persones migrants com els més afectats des de llavors. Tot i això, fa anys que entitats que treballen pels drets de les persones grans lluiten per pal·liar aquesta situació. Una tasca cada vegada més necessària a causa de l’augment en l’edat d’envelliment de la població. A Catalunya, el 18,9% dels habitants tenen més de seixanta-cinc anys (IDESCAT) i segons les projeccions de l’INE, en quaranta-cinc anys, aquestes persones podrien representar el 29,4% de la població a l’Estat Espanyol.

L’abordatge d’aquesta situació s’ha de fer des de tots els àmbits que envolten a les persones. En aquest sentit, amb l’apropament a espais culturals, aquests llocs d’intercanvi, trobada i escolta, la representació d’aquestes realitats pot convertir-se en agent potenciador de canvi. Afortunadament, cada vegada més, entitats amb vocació de servei públic a través de la cultura com els ateneus, elaboren projectes i sensibilitzen davant la solitud no volguda per evitar l’aïllament social. De fet, segons les dades d’un informe de la ciutat de Barcelona de 2020, les persones grans són el grup d’edat que més associat està (35,6%) comparat amb la resta de la població.

Però, si tenim el problema identificat i hi posem remei amb accions concretes, el problema queda resolt? És evident que no. Ens cal, doncs, treballar en la prevenció d’aquesta situació. Hem de ser capaços de donar eines que enriqueixin i enforteixin les habilitats d’un individu al llarg de tot el seu cicle vital.

Formar part d’entitats culturals és una manera de donar aquestes eines a les persones que ho necessiten, oferint un espai físic on les interaccions es construeixen, i on la participació en activitats en què ells en són els protagonistes, faciliten la creació, el manteniment i enfortiment de les xarxes socials dels individus.

No podem sobreviure en aquest món sense els altres. Ja ho va dir Aristòtil: “Les persones som éssers socials per naturalesa”. Per complementar-ho, la filosofa Ana de Miguel afegeix que, a més “les persones som éssers cuidables”, el que converteix la nostra tasca com a humans en avançar conjuntament sense deixar a ningú sol enrere.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article