De mal en pitjor. La sanitat pública es resisteix a defallir


Res de nou, fa massa mesos que anem anunciant i seguint l’evolució d’aquesta malalta que és la Sanitat i, en general, la Salut. Parlàvem de símptomes i signes que portaven a un diagnòstic cert.

La realitat supera els pitjors pronòstics. Els paràmetres que mesuren la marxa del defalliment del sistema nacional de salut, ens porten indefectiblement a una pèrdua, molt difícil de recuperar, del que ha estat el nostre servei d’atenció mèdica pública, és a dir, en un alt grau d’universal, equitatiu, finançat des de l’impost, integral i d’eficiència i de qualitat. Això, malgrat la manca de finançament crònic i exacerbat a cop de retallades des de 2010.

Com he intentat explicar en aquest espai les desgràcies mai venen soles, i patim una veritable sindèmia, suma i coincidència de crisis i epi-pandèmies. Ja sigui la sanitària, però també la climàtica, econòmica, energètica, i amb una guerra (una més) de fons que es prolonga en morts i calamitats. I és ben sabut que si en lloc de parlar de pau i obligar a seure i negociar condicions de treva i pau es dediquen a alimentar la foguera amb més armes això no s’atura. I els magnats de la guerra estan fent beneficis indignes i els pressupostos aquí generosos en extrem per armament i exèrcits, retallen sense escapatòria les inversions socials i en benestar. I en salut, sanitat, educació, serveis socials, civilització, pau, etc.

Com mesurar el col·lapse del sistema sanitari públic? El sector negoci fa bona aquella veritat que, com pitjor funcioni el servei públic, més beneficis i més “clients” aniran a engreixar els seus beneficis. Que tampoc podem oblidar que provenen en una gran part, justament dels escassos recursos públics que són derivats/externalitats/privatitzats en una lamentable estratègia de demolició d’allò públic mitjançat l’ofec de les necessitats bàsiques per sostenir-los.

Llistes d’espera (desespera) que se superposen, una darrera l’altre fins a arribar a l’episodi final del tractament quan arriba, si arriba. Més eufemismes per amagar les vergonyes: ara en diuen reprogramar, és a dir trucada telefònica o missatge (telemedicina i “alta tecnologia” via app) per canviar = endarrerir la data de la visita (potser “no presencial”), per l’analítica, la prova d’imatge, la Interconsulta, la nova avaluació, la nova data reprogramada per fer allò que calia fer, o ja no cal.

Cas fonamental l’atenció primària, la nostra, la de l’equip de tota la vida (ara canviant cada dos per tres), víctima de tota classe d’experiments i igual de pobre o més que sempre. Ara la modernitat són “nous perfils” de professionals, nous plans, serveis tancats o concentrats, tasques burocràtiques i cadena de comandament en línia que diu i dicta el que cal complimentar a l’ordinador que s’interposa entre el pacient i el facultatiu (si era el desitjat contacte presencial). Que diuen ara ho volen “equilibrar”, és a dir, evidència de desequilibri i un bon argument per consolidar per quedar-s’hi la teleassistència. La gent de molta vida superada, els pacients crònics, febles i afeblits, els incapaços digitals sotmesos a la bretxa de la incomunicació de les comunicacions en línia.

Posarem a cada CAP un psicòleg (no cal que sigui clínic), un fisioterapeuta, un assistent de salut..., clar que traurem la pediatria i les urgències. I sobretot no contractarem nous treballadors de l’equip base: metges, infermeres, auxiliars, treball social, i etc., en condicions estables, dignes i humanes.

I les noves fornades de professionals que formen i es formen, aniran consultant salaris, horaris i modus de viure fora de casa. I masses marxaran, i moltes no tornaran si no és de visita per veure els avis.

Que l’OMS fa una pila d’anys va dictar que per tenir una bona sanitat primer calia una bona atenció primària, i que s’havia d’invertir un mínim del 25% del total de la “despesa sanitària global”. I nosaltres continuem aturats en aquell 14% que amb anys ha arribat al 17% mal contat, i que ara ens prometen que aniran cap al 20% en uns anyets més. I és que ens prenen per babaus i fem com si ho fóssim. Fa decennis que amb aquest anar-hi anant “cap a” no aixequem el cap, que no van els CAPs, i que cal anar de cap (ara mateix) al famós 25%. Ni que sigui estalviant en canons i míssils.

I vet aquí, ves per on, que finalment, just aquests dies 24, 25, 26 de gener, i més després, totes les treballadores, no sols els metges de la sanitat han iniciat una vaga. Mesura sempre discutida i extrema, però darrer recurs quan els col·lectius són exhausts, desmotivats, desatesos, menystinguts. La ciutadania més conscient i motivada, l’activisme social no fa de sindicat (que és un altre agent social) però saluda la reacció dels qui ja no poden ni volen continuar passius en aquesta caiguda controlada i teledirigida.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article