L’elecció de Mike Ross


Ho reconec, estic enganxat a Suits, una sèrie de Netfix ambientada en un bufet d’advocats a Nova York. Us explico. En Mike Ross és un jove missatger que aprofita la seva memòria fotogràfica per treure’s un complement econòmic fent-se passar per aspirants a advocat en el seu examen professional. El cas és que fugint d’uns traficants de drogues per un embolic en què es troba, entra sense voler en un procés de selecció d’un important bufet d’advocats de Nova York. En Harvey Specter, el super advocat encarregat de la selecció, s’adona de la seva intel·ligència i el contracta.

Però en Mike Ross no és advocat i, per tant, no hauria de poder exercir. L’organització de la vida pública a partir dels mèrits acadèmics i professionals rep el nom de meritocràcia. Però si bé va ser gràcies a la meritocràcia que es van fer desaparèixer les desigualtats de l’Antic Règim basades en el designi diví, cal saber que en l’actualitat la meritocràcia no aconsegueix igualar les condicions individuals per formar-se. Més aviat justifica altres desigualtats. Mentre uns pensen que els seus privilegis són fruit del seu esforç personal, a la resta se’ls fa creure que no s’esforcen prou ni per estudiar, ni per trobar una feina, ni per sortir de la pobresa.

És a dir, ja sigui en la seva versió progressista d’igualtat d’oportunitats, com en la versió conservadora de la “cultura de l’esforç”, cal saber que la meritocràcia no ha reduït les desigualtats. El mercat laboral actual es troba al mateix temps en una dinàmica de sobrequalificació i precarització. Per a competir per als llocs de feina, a més a més de títols, cada cop més es demana experiència i habilitats no cognitives. Es tracta d’un marc de competència molt fort que ha anat generant tot un seguit d’estratègies de distinció meritocràtiques a través de sistemes de formació de difícil accés per a les economies més modestes. El bufet d’advocats de la sèrie en un gest classista desacomplexat, només accepta advocats que hagin estudiat a Harvard.

Ja fa temps que sabem que la pobresa és més filla de la desigualtat econòmica que de l’atur. I que per combatre la pobresa, s’ha de poder qüestionar el model econòmic. Però atenció, si anem a la posició contraposada podem trobar-nos amb persones victimitzades. Ubicades en la posició de víctima queden inhabilitades per a la circulació social. Cronificades en els mateixos serveis que les volen ajudar. En dependència permanent de les polítiques socials.

El jove Mike Ross no està victimitzat (almenys, fins on he arribat). Però sí que em serveix per introduir un últim element. Els problemes que té en Mike Ross també es podrien llegir en el marc de les seves eleccions. Lluny dels ideals socials que el podrien culpabilitzar o victimitzar. Podríem pensar-ho des de la lògica de la seva responsabilitat com a exercici ètic. En paraules d’Aristòtil: allà on va dir si, hagués pogut dir no. On va decidir no estudiar dret, hagués pogut decidir sí fer-ho. La responsabilitat permet a cadascú fer-se càrrec de les conseqüències dels propis actes. I això ho podria canviar tot.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article