El Serveis Socials, un macroprojecte?


Aquests dies som espectadors dels darrers esforços per tancar uns pressupostos imprescindibles, no només per avançar, sinó per sostenir el nostre país. Es parla d’acords, desacords i grans projectes. Des de l’àmbit dels suports a les persones amb discapacitat -i des del conjunt del Tercer Sector- ens preocupa que el resultat de la negociació dels pressupostos no incorpori una millora significativa del finançament dels serveis socials de la cartera; serveis públics que s’adrecen als col·lectius més vulnerables, serveis que són essencials i imprescindibles per mantenir la seva qualitat de vida.

Fa massa anys que aquests serveis pateixen un infrafinançament crònic. Parlàvem de la dècada perduda que es va iniciar el 2009, però, ara, ja sumem quatre anys d’inestabilitat més. Catorze anys de retallades, congelació del finançament i increments tímids que han fet que la bretxa existent creixi any rere any. Sense anar més lluny, l’any passat es va produir un esperat increment, però que va ser d’un insuficient 3%, quan només la inflació a Catalunya es va tancar amb un creixement del 8% de mitjana anual. Aquest infrafinançament crònic fa que les entitats socials sense afany de lucre, que tenen per objecte social millorar la qualitat de vida de les persones més vulnerables, hagin de fer mans i mànigues per sostenir els serveis socials públics que presten, però que finança insuficientment la Generalitat de Catalunya. Aquests serveis són, per exemple, residències i llars residències per persones amb discapacitat intel·lectual; centres de dia, centres ocupacionals i centres d’atenció especialitzada per persones del col·lectiu; centres d’atenció precoç a la infància; serveis de suport a la presa de decisions i serveis de suport a la vida independent, entre d’altres.

L’esforç de les entitats se centra a mantenir la qualitat dels serveis mitjançant recaptacions de recursos de les persones del territori a través d’activitats benèfiques, aportacions filantròpiques o generant noves línies d’activitat rendibles que permetin compensar les pèrdues de serveis específics. Tot plegat, posposant inversions i, segurament el més important, impossibilitant que els salaris dels professionals creixin com deurien.

Catorze anys són massa. Hem superat una crisi econòmica global, una situació d’inestabilitat política, una pandèmia i una guerra en l’entorn proper, però, la capacitat de resiliència és finita i molt desgastant. Ha arribat l’hora de la veritat, hi ha un clam unànime per tancar els pressupostos de la Generalitat, però aquests no només han d’incorporar grans macroprojectes que emplenen titulars de premsa. També cal un titular que clami que volem un país amb serveis socials ben dotats i que comenci amb una recuperació del 10% i un compromís de futur de revertir la bretxa del 30% que pateixen alguns serveis. No podem esperar més.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article