La responsabilitat dels qui acompanyen els més vulnerables

Una de cada cinc persones a Catalunya es troba en una situació d’extrema vulnerabilitat i té dificultats per satisfer les seves necessitats bàsiques, tal com reflecteix l’enquesta ‘Condicions de vida’ realitzada anualment per l’Institut Nacional d’Estadística. Segons aquestes dades, el percentatge de població en risc de pobresa o exclusió social a Catalunya arriba actualment al 25,90% i el que és més preocupant encara, la taxa en menors de 16 anys és encara més alta, del 32,60%.

La situació de Catalunya, doncs, està marcada a hores d’ara per un augment de les desigualtats socials i econòmiques, resultat, entre altres factors, de les successives crisis econòmiques, dels darrers dos anys de pandèmia mundial i de les conseqüències que es deriven de l’actual guerra d’Ucraïna. La suma de totes aquestes circumstàncies ha agreujat la vulnerabilitat social en què ja es trobaven moltes famílies i col·lectius i ha generat noves necessitats socials i, de retruc, l’aparició de nous perfils laborals cada cop més especialitzats i capacitats per donar suport a persones: integradors i integradores socials, educadors i educadores en equipaments residencials, treballadors/es familiars, equips de mediació intercultural i comunitària, professionals experts en l’acompanyament laboral...

No és casualitat que la demanda de professionals qualificats com aquests, que tenen com a principal objectiu acompanyar infants, joves i famílies en situació de vulnerabilitat en diferents aspectes del seu dia a dia, hagi crescut exponencialment. De fet, els cicles formatius de formació professional que conformen la família del que s’anomena Serveis Socioculturals i a la Comunitat tenen una inserció laboral del 54,4%, és a dir, més de la meitat dels qui els estudien troben feina en alguna d’aquestes branques laborals.

I és que és fonamental que els qui acompanyen les persones més vulnerables que s’han vist més afectades per la crisi tinguin una responsabilitat i compromís irreprotxables, però també una professionalització i una formació i capacitació adequades.

Una formació específica, coneixedora de la situació, pràctica i amb l’objectiu clar i inconfusible de promoure la integració de la persona. Una capacitació que permeti adquirir el coneixement de les tècniques d’intervenció social, potenciar les competències personals i socials i desenvolupar habilitats de treball multidisciplinari i conjunt amb la resta d’agents socials que intervenen en els processos de suport a la vulnerabilitat.

Estudis com el de Tècnic Superior en Integració Social o en Educació Infantil són dos exemples de titulacions oficials que s’enfoquen en capacitar per al servei de la cura de les persones. En el primer cas, proporciona als professionals les competències necessàries per atendre les necessitats de les persones en situació de vulnerabilitat, com ara persones en situació de pobresa o sense llar. En el segon, permet acompanyar en la inclusió d’infants amb discapacitats, en situació de risc social o de famílies amb dificultats econòmiques.

És tan important implementar polítiques efectives en àmbits com la igualtat d’oportunitats, la justícia social i l’economia que permetin afrontar i alleugerir la problemàtica de la vulnerabilitat com ho és poder gaudir de professionals ben formats i qualificats per poder acompanyar qui ho necessita. Només un acompanyament adequat, amb empatia i sensibilitat, amb eficàcia per resoldre la necessitat, pot tenir un impacte real en la qualitat de vida de la persona i pot millorar les seves condicions personals i emocionals.

Un professional compromès no aconseguirà resoldre ell sol les injustícies socials que han generat una crisi econòmica i social sense precedents i que han tingut com a resultat aquesta nova onada de vulnerabilitat, però amb responsabilitat i coneixement pot marcar la diferència per a moltes persones que necessiten un suport en moments difícils.