Més enllà del sofà de casa

Quan treballes amb persones joves, molt sovint sents frases dels referents adults que es repeteixen en moltes ocasions: “Les i els joves no s’esforcen per res”, “No donen valor al que tenen”, “Ja no sé què fer perquè el meu fill o filla no estigui tot el dia tombat”, etc. Però, realment, la situació va més enllà d’estar al sofà de casa.

Les opinions i valoracions de la població adulta respecte a la població jove no són un problema de la joventut, sinó un problema de la societat. No podem culpabilitzar l’actitud i aptitud de les persones joves, si no establim converses enriquidores amb ells i elles. Passen moltes hores sols i soles, sense referents que els acompanyin per diferents motius, perquè la conciliació laboral i familiar no acompanya i s’arriba tard a casa, massa cansat per establir converses amb els fills i filles; o perquè anteriorment s’han establert situacions de criança amb hiperprotecció, que fa que creixin incapacitats i incapacitades per superar les dificultats de la vida i prenen l’actitud de “ja m’ho faran, com sempre”.

Una altra situació que es repeteix és l’ús de les tecnologies amb tauletes, mòbils i consoles, que permeten a les persones adultes tenir-los “entretinguts”, però que en realitat cal seure al costat, veure el mateix que estan mirant i establir converses. Les persones adultes han de mostrar al jovent l’interès per ser escoltats.

Segons l’estudi estadístic de l’INE (Institut Nacional d’Estadística) vers l’ús d’internet, el mòbil i les xarxes socials, dels 514 mil infants i joves enquestats a Catalunya, d’entre 10 i 15 anys, el 69% tenen mòbil propi i el 96,4% accés a internet. Aquestes dades no són alarmants si l’ús de les tecnologies va acompanyat de persones adultes. Si no hi ha aquest acompanyament, es fomenta passar temps sols davant les pantalles.

La balança no és senzilla i cal un equilibri constant entre l’autonomia de la persona jove i l’acompanyament de la persona adulta. Si s’exerceix la hiperprotecció durant la infància i la joventut, conseqüentment hi ha menor autonomia i major frustració davant el fracàs. Si, pel contrari, no es mantenen converses i espais d’escolta amb les persones joves, apareix la soledat i el distanciament.

Les persones joves necessiten ser motivades, escoltades, sentir que creuen amb ells i elles, però de la mà de la pedagogia de l’esforç. Cal educar en l’esforç i en la responsabilitat. Els escoltem, els motivem, passem estones de conversa, deixem que s’equivoquin i aprenguin dels errors, i els fem reconèixer la importància del valor de l’esforç, en un dels espais que més agrada, el sofà de casa.