Nous parlants, joves i grans

Vet aquí l’aula d’acollida d’una de tantes escoles de Catalunya: dijous al matí, en un espai com els altres del centre i amb força cartells i carpetes a les lleixes hi ha un bon tou de nois i noies a qui la timidesa o la novetat no deixa traslluir del tot la rialla. El mestre o la mestra els convida amb gestos, imatges i mil recursos pensats per iniciar-se en la nova llengua i així van xerrant català tot presentant-se, dient què els agrada o desagrada, comentant què coneixen i com es diuen les coses que són al seu voltant.

Passades les tres de la tarda, el mateix dijous i a la mateixa aula comença un grup de conversa en català amb pares i mares dels alumnes del matí, gent arribada de nou al país amb voluntat de compartir-hi un bon tros de vida. Són al voltant d’una taula acompanyats de dues veïnes del barri. Els familiars porten dintre seu mots i mons diferents dels d’aquí i són allà, asseguts, amb un somriure i una mirada expectant, però amistosa. Les veïnes engeguen una conversa molt i molt bàsica en què gestos i imatges donen sentit a un seguit de mots primerencs perquè uns i altres es vagin dient a si mateixos i creant petits llaços invisibles. En acabar la primera conversa, feta amb més riures i mirades que paraules, troben que hi ha hagut bona comunicació i pensen tornar-hi. Tothom ha rebut mirades directes i amables, ha estat anomenat pel nom —encara que sovint hagi costat— i els novíssims parlants han sentit que les veïnes els han dit, amb un to directe d’anar per feina i assenyalant el calendari, “fins dijous que ve”. No els ha calgut res més per saber-se inclosos dins la colla que s’ha format. S’adonen, a més, que han estat en idèntic punt que els fills, aplegats a la mateixa escola i al mateix espai per parlar català. I finalment, les veïnes tornen a casa convençudes que s’enduen més coses apreses que no pas ensenyades.

Aquest quadre del tot imaginari comença a fer-se real en escoles de Catalunya. En algun lloc l’equip LIC —llengua, interculturalitat i cohesió social—, la direcció de l’escola i l’associació de pares i mares han trobat la manera d’aconseguir-ho convidant persones voluntàries de parla catalana i en qualitat de veïnes perquè facin màgia amb la conversa en català i creïn bona entesa entre diversos, setmana rere setmana. Al darrere hi ha necessàriament una entitat o un col·lectiu que s’ha trencat el cap per elaborar recursos i proposar maneres perquè nous i vells catalanoparlants es trobin, xerrin en català i facin país. En molts indrets de Catalunya hi ha gent organitzada que s’hi ha arromangat o està disposada a arromangar-s’hi. Cal que vagi creixent l’entesa i el lligam entre ensenyants, famílies i veïns per dur a terme iniciatives com aquesta, acomboiats uns i altres per gent que converteix expectatives en realitats. L’enhorabona als qui ja l’han engegat.