Parlem de salut mental comunitària?


Escric aquestes línies poques hores després d’haver vist un tall del programa dels meus veïns Évole-Muñoz a la Sexta, on abordaven, amb normalitat i entre mil temes més, el paper que té la teràpia psicològica o la salut mental en els nostres dies. En David Muñoz (Estopa) feia una reivindicació d’anar al psiquiatre i de “no pasa nada por tomar medicación” d’allò més entranyable que em feia contestar por lo bajini “ojalá fuera tan fácil David”.

No em considero pas un expert en salut mental, tot i la meva extensa relació amb els seus serveis, però és veritat que en els darrers anys han aparegut més propostes de vincular el treball social comunitari amb la salut comunitària i, especialment amb la salut mental comunitària, i per això cada cop em sento més interpel·lat a reflexionar-hi des de l’òptica dels serveis socials bàsics i comunitaris. Com crec que cal fer un abordatge curós de la qüestió m’atreveixo a situar alguns elements de reflexió o d’anàlisi.

Primer element que proposo analitzar. Entorn. L’entorn físic, social i familiar, i les situacions i relacions sociocomunitàries que vivim les persones ens poden fer emmalaltir. Hem de tenir clar que hi ha problemes socials d’impacte en la salut mental i a l’inrevés. Problemàtiques de salut mental que impacten sobre la nostra realitat personal i familiar i ens genera problemàtica social. També hem de començar a fugir del determinisme social aquest que ens fa assumir que una realitat vital concreta acaba portant una problemàtica psicosocial associada, o que si ets un infant de determinats barris o famílies d’adult tindràs problemes de salut mental. Per ser de determinats barris no estàs determinat a haver de patir, a ser infeliç o a viure aïllat. Tinguem clar també que no tots els problemes d’adults són de quan érem infants. No tenir habitatge o tenir una feina precària no és un trauma d’infància. Canviar els entorns on vivim, modificar les condicions materials de vida de la gent, canviar els espais públics, enfortir l’associacionisme o dotar als barris de millors infraestructures socials permeten abordar les problemàtiques de salut mental amb major perspectiva d’èxit.

Cal conèixer l’entorn i intentar canviar el que fa emmalaltir la gent. No resignar-se ni optar sempre per la via reactiva. En paral·lel a això, una reflexió, digressió o pseudoanècdota. Com diuen els adolescents: els jutges “no s’enteren ni del clima”. No podem comptar amb el sistema judicial. Bona part de l’equip on treballo encara tenim a la retina com han acabat els darrers judicis per agressions envers els tècnics i els espais dels serveis socials per part de ciutadans en situació de crisi. Quan una jutgessa et diu que has d’aguantar perquè ets “la darrera línia d’atenció”, o què després de tu no hi ha ningú per atendre aquesta persona i que l’has d’atendre sense donar alternativa, o que tracta una agressió a un professional social com una baralla entre iguals és que alguna cosa no funciona. Dona per a un altre article, però us imagineu que un sector de ciutadania amenacés habitualment una jutgessa amb una navalla o amb un bastó quan surt de la feina o que li trenquessin els vidres del seu despatx de tant en tant? Potser emergiria la problemàtica de salut mental d’una altra manera.

Segon element que hem de tenir clar: l’abast dels serveis de salut mental. Tot i els possibles esforços del sistema de salut, no existeix avui una proposta d’atenció en salut mental des dels serveis públics de la intensitat i qualitat que necessiten les poblacions més vulnerables. Per tant, si volem fer un abordatge comunitari de la salut i especialment de la salut mental necessitem un reenfocament dels nostres serveis de salut i, també, de treball comunitari.

És cert que tota problemàtica mental té una problemàtica social relacionada, i que els serveis socials hem de poder atendre a tothom, però no podem seguir funcionant amb un sistema on els serveis socials dels barris, les treballadores socials, les educadores o les administratives dels EBASP som les que hem de contenir els “brots”, les crisis o les agressions de la majoria de la població amb problemàtiques de salut mental. Que no funcionin bé els serveis especialitzats i que no atenguin amb continuïtat i des de la proximitat no ens ha de deixar “sols” als serveis socials de base.

Tercer element. El model d’atenció. Com no vull refugiar-me en la victimització, crec que des dels professionals hem d’analitzar com atenem a la gent. Actualment, la base de l’atenció psicosocial que prestem tant els Serveis Socials d’Atenció Primària com els Centres de Salut Mental (adults o joves) encara parteix de l’atenció al despatx i, darrerament, de les coordinacions online. Reconec que es fan apostes pel treball grupal molt interessants, però hem d’anar més enllà. Així es fa difícil contextualitzar, dissenyar i desenvolupar plans de treball ajustats a la realitat personal o social que vivim les persones.

Serveixi com anècdota descriptiva del que parlo una coordinació entre CSMA-CAS-SSAP (Salut mental-toxicomania-serveis socials) on vaig participar fa uns mesos. Coordinació que per descomptat va ser en línia, però on vaig obligar a participar als serveis de veïnatge de l’Ajuntament perquè expliquessin l’impacte que estava tenint sobre la comunitat de veïnes i veïns, sobre la finca i el bloc, la problemàtica psicosocial d’un ciutadà/pacient/usuari del servei. Es van desbordar. Cap dels “terapeutes” tenia al cap on vivia aquella persona o si tenia veïnes i veïns i com eren. Tots l’havien atès sempre en el seu despatx.

Una relació d’ajuda a vegades ha de saltar la taula, no pot funcionar sempre sobre la cita, la prescripció de receptes o la prestació d’ajuts. Utilitzar el carrer, l’escola, la biblioteca, el camp de futbol, el bar, la plaça, per tenir una conversa amb algú que pateix és de primer de Treball o Educació Social, però sembla que ho hem oblidat.

En resum, com a idea de treball pel futur immediat i veient que hem d’apostar per la salut mental comunitària una reflexió final. Posant totes les cometes que calgui, però crec que segurament apostar per un abordatge comunitari de la salut mental que permeti la construcció de relacions de proximitat és més operatiu i fins i tot més eficient que buscar solucions psicotròpiques o policials i judicials a les problemàtiques de salut mental.

És bo que normalitzem, com feia Estopa en el vídeo amb l’Évole, anar al psiquiatre o tenir una atenció psicològica, però és molt més important i fins i tot estratègic per la nostra societat que posats i posades a revisar el model de salut mental, aquest el fem baixar al territori de la proximitat i de la comunitat. No es tracta de tenir més o menys psicòlegs, que també, es tracta que els i les professionals de la salut i de la salut mental puguin atendre des de la proximitat ajudant a construir relacions positives amb l’entorn i la comunitat. “No todo se resuelve con Diazepam amigos”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Emma Mollet
1.

Trobo molt interessant l'article encara que trobo a faltar potser una opinió sobre les ajudes economiques que de vegades condicionen que les persones no puguin arribar a final de mes i per tant tingui consecuencias psicologiques o bé la manca de pisos socials. El covid i la guerra han portat noves situaciones de pobresa i inestabilitat mental.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article