El sexe no és un dret però accedir a l’autoeròtica sí

El sexe és un dret? I tenir accés al teu propi cos? I al d’una altra persona? Doncs, bé, són coses completament diferents i a continuació, les aniré desenvolupant una a una. Recentment, una allau de mitjans de comunicació s’han posat en contacte tant amb Antonio Centeno (creador del projecte ‘Tus manos, mis manos’ i del web www.asistenciasexual.org) i amb mi per tal d’abordar aquest tema, a conseqüència del discurs que va fer Telmo Irureta en recollir el Goya al millor actor revelació, en el seu paper de la pel·lícula La consagració de la primavera.

El seu discurs va ser aplaudit, però també molt criticat, sobretot amb el seu rotund comiat: “Les persones amb discapacitat també existim i també follem”. Efectivament, les persones amb diversitat funcional també senten desig sexual i també viuen la seva sexualitat. També va comentar que ocasionalment recorria a la prostitució i algunes persones han expressat la seva opinió al respecte de manera molt polaritzada. Una d’aquestes és el tuit que va fer Bob Pop on reivindica que el sexe no és un dret i que les persones amb diversitat funcional també tenen cossos desitjables. També hi ha hagut altres discursos on relacionaven la prostitució amb l’assistència sexual.

Seré breu, clara i concisa. El sexe no és un dret, però viure la pròpia autoeròtica (que és una part de la sexualitat) si ho és. Si ets una persona amb diversitat funcional i no pots accedir al teu propi cos pels teus propis mitjans, sí que és un dret sexual que una altra persona pugui acompanyar-te en aquest espai íntim. De fet, moltes persones amb diversitat funcional necessiten un recurs humà, assistència personal, per a poder desenvolupar diverses tasques del dia a dia. És a dir, el rol d’aquesta persona professional és la d’acompanyar en la quotidianitat (alimentació, higiene...), però, i la sexualitat? I si no només vull que em toqui els genitals per netejar sinó també per explorar amb el meu propi cos i el meu plaer, com faria qualsevol altra persona sense una mobilitat reduïda? Llavors la moral i l’ètica es posen al mig i es torna un tema complicat d’abordar i on tothom es permet el luxe d’opinar.

Estic farta d’escoltar comentaris on s’exclama que la prostitució i l’assistència sexual és el mateix, on diuen que aquesta és explotació sexual i moltes altres coses només perquè tenen boca i poden fer-ho. Hi ha molta desinformació i poca visibilitat de la figura i això suposa malentesos. L’assistència sexual no és prostitució i tampoc som persones explotades sexualment les que ens hi dediquem professionalment.
En el treball sexual hi ha moltes persones explotades sí, però això es diu tràfic. I us dic més, les persones que ens dediquem al treball sexual som les primeres que lluitem per a abolir-ho. Així que aquest discurs abolicionista, paternalista, victimista no me l’apliqueu, no ens l’apliqueu, perquè soc molt conscient de què faig i perquè ho faig. Abans d’opinar d’un tema informa’t preguntant a persones que treballen en el sector i no et quedis només amb allò que has sentit o llegit en algun lloc. Diversifica les teves vies d’informació.

La prostitució i l’assistència sexual parteixen del mateix paraigües que és el treball sexual, però amb marcs diferents, ja que les funcions i els rols són diferents. Recordem que en l’assistència sexual no hi ha accés al cos de l’assistent o assistenta, qui no es despulla, no hi ha petons, ni coit, ni sexe oral... És un acompanyament sexual des d’un vessant instrumental, on el focus de desig no es troba en la persona que realitza l’assistència.

Per tant, que en Telmo digués que prefereix un acompanyament de prostitució en comptes d’assistència sexual, doncs, meravellós! És a dir, que cada persona sigui lliure d’accedir al tipus d’acompanyament amb el qual se senti més còmoda mentre que aquest sigui lliure, pactat i consensuat per totes les parts implicades.

I finalment, pel que fa al tema dels cossos desitjables que planteja Bob Pop en el seu tuit, només comentar que òbviament cal continuar reivindicant la importància de què les persones amb diversitat funcional tenen cossos desitjables i desitjants, com tants altres que es troben en els marges de la normativitat. Com per exemple, aquells cossos grossos, trans, amb pèls, amb cicatrius, sense pits, cossos de treballadors i treballadores sexuals, cossos seropositius... Som unes quantes persones les que vivim al marge del que es preestableix com a un cos sa, bell, desitjable. Per tant, el que hauríem de fer és crear comunitat i resistència com autodefensa, per tal de deconstruir els imaginaris socials i sexuals en vers als cossos no normatius.
Desconstruïm plegades les olimpíades de l’opressió, siguem arquitectes del desig, provem altres maneres d’habitar el cos.