Cors que anhelen deixar de bategar


Atenent les notícies d’aquests darrers dies podem prendre consciència de les greus empremtes que deixa el bullying en l’ànima d’infants, adolescents i joves.

Com és ben sabut, aquest fenomen té una llarga trajectòria, perquè ja l’any 1969 el psiquiatre Heinemann l’assenyalava com a mobbing i el va definir com l’agressió d’un conjunt d’alumnes contra un dels seus membres que frena les activitats ordinàries del grup.

A hores d’ara, fem al·lusió a aquest terme conceptualitzant-lo com una tipologia de conducta agressiva, continuada, intencionada o nociva entre els infants en la qual es genera una relació asimètrica que queda completament invisibilitzada, cosa que agreuja la seva detecció i posterior abordatge.

En aquesta línia, val a dir que és una problemàtica multicausal, que requereix mirades adultes polièdriques que permetin observar a fons, escoltar inclús en el silenci i d’aquesta manera poder percebre aquells canvis comportamentals, actitudinals o emocionals que són la llum vermella d’una possible situació d’abús.

Tot seguit, posar l’èmfasi en la importància de la detecció a temps per minorar les intangibles però transcendents conseqüències que genera en la vessant biopsicosocial i integral de la persona, derivant, sovint, en trastorns mentals o somatitzacions que canviaran de per se el rumb de la vida d’aquest infant per culpa de la incapacitat per a gestionar el dolor sofert.

En darrer terme, posant el focus de la mirada a l’altra cara de la moneda hi trobem l’agressor que, sovint, queda estigmatitzat fruit del seu modus operandi, però cal indagar i no quedar-nos tan sols en la punta de l’iceberg, ja que, al rere fons de tot plegat, hi ha una demanda real d’ajuda i els seus entrebancs per a vincular-se i relacionar-se amb el món poden ser provinents de problemàtiques de diversa índole en el context familiar. Indirectament, són víctimes que arrosseguen històries i vivències complexes que els han abocat a patir una alexitímia i a protegir-se de l’entorn exercint poder per a sentir-se segurs així com actuant amb fredor.

A continuació, destacar la importància de plantejar-nos una tipologia d’intervenció més de caràcter preventiu, que no pas punitiva, on els adolescents rebin formació sobre aquesta tipologia de funcionaments i alhora dotar-los d’una educació en valors i eines que els ajudin a entendre què senten i alhora aprendre a gestionar-ho adaptativament.

Per a concloure i a tall de reflexió, considero essencial que es comenci a apostar per la figura del mediador a les escoles i també per una instauració de protocols que donin respostes adequades, suficients i permanents davant problemàtiques tan greus com és l’assetjament escolar on els drets dels infants queden plenament vulnerats. Tant és així que, malauradament, hi ha casos d’infants els quals en les seves vides va començar a predominar la gamma cromàtica de grisos, els somnis es van truncar en malsons, el cor va sentir un anhel infinit per deixar de bategar i l’única espurna d’esperança enmig de tanta incomprensió va ser posant punt final als seus dies. El suïcidi, un autèntic drama humà del qual ningú és mereixedor i tots en som responsables de brindar llum on rau la foscor.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article