La Joana (docent), Sallent, La Ràpita i l’educació inclusiva


La Joana entra a la sala i es deixa caure a la cadira. Ha estat un matí dur (deu ser el mal temps que ha fet que les classes fossin especialment mogudes avui!). Obre el correu amb el seu ordinador (tretze correus per llegir!), fa una tria dels més urgents i una lectura en diagonal d’aquests, obre l’agenda i hi apunta tres notes. Amb l’agenda a la mà dona una ullada a les tasques: preparar les classes de demà, enviar el correu per a la sortida de demà passat, corregir els exàmens de tercer que van fer ahir, quedar amb la científica que els ha de venir a fer la xerrada als de segon la setmana vinent, fer les fotocòpies de l’activitat de quart de demà, les portes obertes de la setmana vinent, respondre el formulari que li han enviat uns alumnes pel seu treball, la reunió de la tarda amb el seu equip docent, preparar la seva intervenció en el Consell Escolar, llegir la carta del conseller que els ha enviat el Departament … Puf! (i que no s’oblidi de convocar les famílies de la Clara, la Raquel i la Sílvia pel conflicte que tenen entre elles).

La Joana, abans de triar amb què començar a posar-se, tanca l’agenda i agafa el diari de sobre la taula. A primera plana el principal titular parla de l’intent de suïcidi d’un noi amb autisme a La Ràpita. Això li recorda el cas recent de Sallent i la tertúlia que ha escoltat a la ràdio aquest cap de setmana parlant dels dos casos i pensa: Ha fallat l’educació inclusiva?

Segons el decret de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu del 2017, els centres educatius han de dissenyar entorns d’aprenentatge flexibles i oferir opcions variades per donar una resposta ajustada a les necessitats dels alumnes, cercant la personalització de l’aprenentatge. Alhora, han d’actuar de manera preventiva i proactiva i detectar les necessitats dels alumnes i adequar les mesures i suports a les característiques dels alumnes i del context. També han de sensibilitzar sobre l’educació inclusiva en gènere i promoure la coeducació i vetllar perquè la diversitat sexual i afectiva, la identitat de gènere i els diferents models de família siguin respectats en tot l’àmbit educatiu. Alhora, l’administració educativa ha de garantir els recursos necessaris, personals, metodològics i tecnològics per promoure una millor adequació entre les capacitats dels alumnes i el context educatiu i la formació necessària als professionals.

La Joana treu el tema a les seves companyes i companys que es troben a la sala: I com ho hem de fer per tirar endavant l’educació inclusiva? La Rosalía ho té molt clar: “Doncs amb més temps i menys ràtios! Més temps per preparar entorns d’aprenentatge flexibles i diversificats, adaptats als grups que tinguem aquell curs, que no deixi cap alumne enrere i els més espavilats puguin avançar fins on vulguin (personalització de l’aprenentatge). Menys ràtios (alumnes per docent) perquè puguem estar per tothom, vetllar que tot l’alumnat segueixi el curs, escoltar les seves angoixes i necessitats i detectar els conflictes que tenen entre elles i ells”.

El Pere també diu la seva: “Sí, i per això ens cal més formació, sens dubte, però perquè no sigui una càrrega més cal que sigui en horari laboral, si no al final no es pot apuntar tothom i, els que ho fem, sacrifiquem la conciliació amb les nostres famílies i els nostres drets laborals”. La Joana respon: “Per això el Departament d’Educació hauria de contractar més docents i, amb els increments dels pressupostos d’aquests darrers cursos no dona ni per pipes!”. La Rosalía salta: “És que la inclusió l’hem de fer entre totes, és cosa de tota la societat, els polítics han de trobar els recursos per l’educació pública de qualitat, és la seva feina, hi ha una cosa que es diu reforma fiscal i lluita contra l’evasió fiscal!”. En Pere diu: “Això és el famós 6% del PIB per a l’educació pública”. La Maria, que s’ho escolta tot de l’altre cantó de la sala també vol dir la seva: “No oblideu a les famílies, necessitem el seu suport i no com fan algunes, encara que poques, que no accepten que cridem l’atenció als seus fills i filles pel seu comportament. Caldria també més temps i espais de contacte informal amb elles, perquè ens coneguem millor i crear comunitat educativa de veritat”.

L’educació inclusiva és cosa de totes i tots. Només amb convicció i recursos es podrà tirar endavant la seva aplicació real. La qualitat de l’educació depèn de garantir que tot l’alumnat pugui desenvolupar les seves competències, créixer com a persones, formar-se com a ciutadanes i ciutadans amb valors democràtics i afavorir la seva salut emocional i mental en l’entorn escolar. Potser així la Joana no veurà casos com el de Sallent i La Ràpita en les portades dels diaris.

Sona el timbre. Tothom cap a classe!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article