Retornem a la vida tribal?

Al llarg de la vida, les persones i grups anem prenent decisions que ens van delimitant les nostres relacions, el nostre entorn més immediat, les normatives i reglaments que ens autoimposem, la nostra capacitat de poder decidir, etc. Per una banda, aquests entorns coneguts i delimitats ens permeten sentir-nos segurs i controlar el què pot passar al voltant. Però, per altra banda, i gairebé sense adonar-nos-en, quedem atrapats en una xarxa de la qual després ens costa desfer-nos-en.

Normalment, viure a la intempèrie és més agosarat i aventurer que viure sota l’imperi de la norma, però també ens crea més inseguretat i incerteses. Quan se’ns delimita l’entorn sabem fins on podem arribar i quina línia vermella no podem passar, però, per altra banda, ens restringeix la nostra capacitat d’inventar, d’innovar i de descobrir noves aventures que val la pena viure.

Però, de cop i volta, amb el mirall que algunes persones sàvies ens posen al davant, podem adonar-nos de què en el fet d’haver creat tantes normes, tantes lleis, tantes limitacions... ens hem “passat de frenada” i hem de fer marxa enrere. Ens hem quedat amb les ales retallades de tal manera que ens és impossible volar. Ens convertim en persones tremendament institucionalitzades, tancades en comunitats autosuficients que ignoren la riquesa del seu entorn perquè no necessiten res de fora per a sobreviure i perden de vista la importància de la diversitat individual de cadascú.

Per això és fonamental fer una aturada, de tant en tant, revisar-nos i remirar-nos, descobrir tot el que tenim al voltant i, també, lluny de nosaltres i veure que el món és molt més extens que les quatre parets que ens envolten.

En una societat profundament institucionalitzada i tancada en si mateixa, avui dia tornem a parlar de la importància de la desinstitucionalització, de trencar els murs que ens separen dels altres, de permetre’ns una integració en una comunitat amb tota mena de diversitats i on tots podem tenir un lloc i aportar en funció de les nostres capacitats i limitacions. Es recupera la importància de la persona individual, amb totes les seves riqueses, però que necessita les altres persones que l’envolten per a formar una comunitat, que es complementa, que s’enriqueix. Una comunitat on uns tenim cura dels altres i altres tenen cura de nosaltres, on ens alimentem mútuament i on som capaços d’unir forces per a construir el bé comú.

En certa manera, quan som capaços de traspassar els nostres límits i de deixar de ser el centre de l’univers per a valorar als altres, després de tants anys d’evolució ciutadana, ens adonem que necessitem ser més primitius del que ens imaginem i és necessari retornar a models de vida més tribals, on tots tenen cura dels altres i tothom és igual d’important. I quan siguem capaços de descobrir això, serem capaços també de construir una societat més inclusiva, on hi haurà menys patiment i, sobretot, on hi haurà més felicitat personal i comunitària.