De què parlem quan parlem d’acció comunitària i inclusió social?

No perdem el nord. Quan parlem d’acció comunitària inclusiva estem parlant d’acció comunitària per la inclusió social. La dinamització social (que la gent es trobi i es relacioni, que passin coses) no és entesa com una finalitat en si mateixa, sinó com un pas cap a la creació de xarxes de suport, autogestió i dissidència capaces de millorar les condicions de vida de les persones. Que determinades accions tinguin com a finalitat el foment del capital social és del tot vàlid des d’una estratègia relacional, però no és suficient per parlar d’inclusió social.

Són molts els usos que es fan del terme inclusió, la majoria de vegades s’empra com a sinònim d’accessibilitat (però rarament d’accessibilitat per motius econòmics), d’altres com a sinònim d’integració; i també es fa servir com a adjectiu afegit a accions de dinamització social. No tots els usos són incorrectes, però són parcials.

Les situacions d’inclusió es basen en tres pilars fonamentals, segons la guia metodològica de la Diputació de Barcelona per a plans d’inclusió i cohesió social: 1) L’econòmic i de la renda, 2) el relacional i de vincles i 3) el de ciutadania i participació. Aquests tres pilars de la inclusió defineixen de forma clara tres àmbits principals de les polítiques d’inclusió social: a) Garantia de rendes (però també inserció laboral, necessitats bàsiques, habitatge, formació, entre d’altres), b) creació de capital social (però també cohesió social, convivència, enxarxament comunitari, suport al teixit associatiu, entre d’altres) i c) garantia de drets i participació (empadronament, accessibilitat a serveis i equipaments, escletxa digital, entre d’altres).

Parlar d’inclusió implica contemplar la multidimensionalitat dels fenòmens d’exclusió social i reconèixer el qüestionament del sistema de redistribució de riquesa, de repartiment i assignació de poder i drets, i d’aïllament i mercantilització de la vida. Com diu en Rafel Cofiño: “Cuidado con hacer talleres de cocina para hacer sopa con la cabeza del pescado mientras alguien se está quedando con el cuerpo del pescado”.

No podem reduir la inclusió social a aspectes d’accessibilitat o de generació de vincles si no és com a part d’una estratègia major que contempla els tres pilars de la inclusió social (ni reduir l’accessibilitat a aspectes relacionats amb les discapacitats). Tampoc podem dedicar-nos a la dinamització social oblidant els aspectes de redistribució. El risc és caure en el foment de la redistribució horitzontal, incapaç de qüestionar el sistema de privilegis i discriminacions.

Per això, quan parlem d’acció comunitària per la inclusió social (ACI) es fa assumint la redundància que el concepte pot implicar a canvi de reforçar la dimensió material i de drets que tot procés d’inclusió ha de contemplar. L’acció comunitària no és l’única manera de lluitar a favor de la inclusió social, però ha d’imbricar-se amb els altres sistemes que garanteixen unes condicions de vida dignes per la població.

Això ens porta a parlar d’una altra dimensió de l’ACI que és l’estratègica i, en conseqüència, la dimensió organitzativa. Voler impulsar el treball en ACI implica assumir un pensament estratègic i, per tant, una actuació i organització que hi estiguin en consonància. La realitat complexa en la qual vivim implica treballar de forma diferent, assumint que la realitat es compon de molts factors i de les seves relacions. Treballar amb una mirada ACI implica tenir unes organitzacions i una cultura organitzacional que ho permetin; dialogant i aportant a tots els sistemes d’atenció a les persones, aportant una mirada estratègica i d’atenció integral, però amb formes de treball que superin la lògica departamental (al món local i supralocal) i treballin a partir d’objectius comuns.

Per tant, parlar d’acció comunitària inclusiva implica treballar d’acord amb els tres pilars de la inclusió social, amb una mirada estratègica, assumint la complexitat i des d’unes organitzacions adaptades al repte. Cal repolititzar la inclusió social i l’acció comunitària anant més enllà del sosteniment del conflicte, la dinamització o l’accessibilitat.