Quina injustícia que ens tractin tan diferent!

Cinc persones amb discapacitat intel·lectual ens parlen de com se senten tractades i com els agradaria que les tractessin. Aquesta és una conversa que han tingut la Laura, la Fiona, la Maria, l’Arianna i l’Albert, que van escollir com a tema principal: és injust que ens tractin diferent.

Què voleu dir quan dieu que us tracten diferent? Hi ha molt consens amb el fet que se senten tractades com si no fossin persones normals (aquesta paraula surt molt a la conversa) i molesta especialment que els diguin “discapacitades”.

“Ens han de tractar amb igualtat, com a tothom!”. La Maria per exemple comenta que algunes amigues de la infantesa sovint li parlen així: “ai, Maria, guapa, com estàs?”. I ella diu que està perfecte, que perquè li han de parlar així. En canvi, una altra amiga l’ha convidada al seu casament i tan normal tot. Els altres ho reafirmen: “Clar, normal i corrent!”. “Ens han de tractar igual que a les altres persones”. “Si en realitat tots som normals, no?”. També comparteixen el fet que molta gent els parla molt més lent o com si fossin nenes petites. I no és això.

A poc a poc s’aprofundeix en temes que afecten un nivell més emocional i personal. Com quan la Fiona explica que alguns nens se’n riuen quan parla i que això la fa sentir malament. Perquè a més, explica, ella no pot parlar d’una altra manera! La Maria comparteix una experiència semblant: “A l’escola em passava molt. Però no els deia res, intentava que em sortís per l’altra orella. Tot i que no m’agradava, és clar”. I segons l’Albert a l’escola se sentia molt apartat al pati. S’escolten alhora tres “jo també!”. L’Arianna li treu importància, considera que eren uns nens que no sabien el que feien i ja està.

La Laura parla que algunes persones reaccionen amb una mena de por quan va amb els seus companys d’hoquei al metro i li dol: “Som iguals, no han de tenir por!”. I segueix: “Podem fer coses, però al nostre ritme. Tots som com som, i ja està. Tothom té alguna discapacitat”. La Fiona explica que algunes vegades vol anar de pressa per adaptar-se al ritme dels altres, però no pot, i li fa molta ràbia. “Com es pot canviar això?”.

“Hem de tenir les mateixes oportunitats”. Expliquen que tenen menys oportunitats en diferents àmbits, com ara l’esport, la formació o el treball. Però aquest grup té clar que han de tenir dret a fer les mateixes coses, que a tothom li costa una cosa o altra i que ningú és millor o pitjor.

En esport, reclamen poder jugar en equips més integrats o que hi hagi lligues on tothom participi. I això ara no ho troben ni en bàsquet, ni en hoquei ni en cap esport. El mateix passa a la feina. La Fiona opina que tenen dret a treballar en “un lloc normal, on ens tractin normal”. La Maria dona molta importància al fet que cadascú pugui estudiar el que li faci il·lusió, encara que no sigui a la universitat. A ella, per exemple, li agrada molt la història, però no ha trobat la manera d’estudiar-ho.

Què passa en àmbits com la sanitat? “Quan anem al metge, si em fan moltes preguntes, de vegades em quedo molt en blanc”. “A mi em passa també! I m’ho repeteixen els meus pares”. “Els metges parlen d’una manera molt ràpida i amb unes paraules que no s’entenen”. “Sí, podrien explicar-ho millor. O fer un resum. O que ens posin 1 tal, 2 tal, 3 tal...”. “Costa molt d’entendre. Parlen tan de pressa perquè tenen sempre pressa!”.

Com voldríeu que us tractessin? Demanen que els parlin amb tranquil·litat i calma, però normal. “Tampoc com una tortuga eh?”. “I si necessitem que ens ho torneu a repetir, ja us ho demanarem”. Pensen que la gent podria llegir més a internet sobre discapacitat, per entendre millor com són i què els pot fer sentir malament.

I quan et pregunten directament què et passa, com ets, què dius? “Doncs divertida!”, salta la Laura (tots riuen). “Tímida”, diu l’Arianna, “però canto bé”. Algú respon: “Jo, si canto, plou!”. “Soc alegre i competitiu a l’esport”, es manifesta l’Albert. La Fiona diu que a ella li agrada estar amb els amics i amigues i també ajudar-les. I la Maria conclou que ella és alegre, li agrada passejar i estar amb la família.

“Volem que ens tractin com som, amb normalitat. I que no tinguin por. Que no ens diguin discapacitades, sinó capacitades”. La gent ha de veure a les persones: la Laura, la Maria, la Fiona, l’Albert o l’Arianna.

(Article de Laura Grau; Fiona Calm; Arianna Dinwoodie; Albert Helguera i Maria Magre, que sorgeix d'una taula de debat organitzada per LADD).