T’imagines estar tancat a casa tota la teva vida?

Aquesta setmana farà tres anys que totes les persones del planeta, amb discapacitat i sense, vam haver de tancar-nos a casa durant llargues setmanes arran de la pandèmia. Un confinament que durant molt de temps ens va allunyar de les relacions humanes com mai haguéssim esperat.

Uns dies que van servir a moltes persones per reflexionar i adonar-se de la importància que l’oci té a les seves vides. Perquè fins aquell moment, segurament molts de nosaltres mai ens ho havíem parat a pensar, però en aquell context, el simple fet de quedar amb un amic per donar una volta o prendre un refresc va agafar una dimensió que, fins aleshores, era inimaginable.

Per a tots aquells que coneixem de manera propera a les persones amb discapacitat intel·lectual, aquella sensació no ens va sorprendre tant perquè formem part d’un col·lectiu que ha viscut immers en un confinament etern fins fa pocs anys. Fos per desconeixement o per por, la societat mai havia donat l’oportunitat a aquestes persones de gaudir plenament de la vida, prohibint-los del dret a l’oci, tan necessari com qualsevol altre per a la dignitat individual.

No en tinc cap dubte, i crec que després de la pandèmia tampoc ningú pot dubtar-hi: una vida sense oci acaba generant problemes. Perquè l’oci ens convida a la diversió, al contacte humà, a relacionar-nos, a descobrir i gestionar les nostres emocions; en definitiva, és la porta d’entrada a la socialització. I si no socialitzem, ens sentim menys realitzats com a persones i la nostra qualitat de vida disminueix. Tant és així, que la Declaració dels Drets Humans de 1948 fa una clara referència a l’oci en l’article 24: “Tota persona té dret al descans, al gaudi del temps lliure, a una limitació raonable de la duració del treball i a vacances periòdiques pagades”.

Sembla, doncs, que ja fa dècades vam entendre de la importància que té l’oci per a les persones, però no seria fins molts anys després que com a societat començaríem a acceptar la vital importància d’aquest per a les persones amb discapacitat intel·lectual. Analitzant-ho amb perspectiva, fa respecte pensar que fins a quasi a principis del nou mil·lenni es creia que aquestes persones no tenien dret a aquest dret. Mare meva!

Per sort (mitjançant molta i molta feina feta des del sector), actualment el temps de lleure per a aquest col·lectiu s’impulsa, es normalitza i cada vegada es respecta i entén millor per part de la resta de la societat. Fins i tot, començar a haver-hi un tímid apropament social cap a les persones amb discapacitat intel·lectual. I aquest ha de ser el camí.

Que la maleïda pandèmia hagi servit, doncs, per alguna cosa positiva: per protegir un dret, el de l’oci, que és fonamental per a totes les persones. Repeteixo: totes. Perquè com ja va teoritzar el professor Johan Huizinga el 1938 amb la seva obra Homo ludens, els humans necessitem el joc com a part del nostre creixement cultural, social i humà. Per tant, juguem i deixem jugar. També a les persones amb discapacitat intel·lectual.