Sector social, sector cremat

Les treballadores del sector social n’estem fartes. Fa més d’una dècada que s’ha precaritzat el nostre sector. No tenim només un culpable, sinó que la culpa està repartida entre tots aquells qui mantenen que a aquest sector li convé continuar privatitzat i mercantilitzat.

Les treballadores ens carreguen de tot l’infrafinançament del sector, cobrant una gran part l’SMI, responsabilitzant-nos de la viabilitat d’una empresa per reclamar els nostres drets laborals, assumint tasques fora del nostre lloc de treball per no tenir substituts ni recursos per buscar algú que ho faci, carregant-nos d’hores extres, rebent agressions, dificultant la conciliació familiar, sense reconèixer-nos la categoria laboral, amb problemes de salut de les càrregues de feina que assumim, passant nits en vela pensant sobre allò que hem viscut durant el dia amb els usuaris que cuidem. Com hem de realitzar una feina cuidant les persones si no ens podem cuidar ni a nosaltres mateixes?

Ens han fet pensar que la nostra feina no ha de ser reconeguda, que la nostra feina no requereix titulació, que ho pot fer un voluntari o inclús que no mereix d’unes condicions laborals mínimes. Acceptem condicions que sabem que no són les correctes, però sempre amb el pensament: “és perquè els usuaris siguin atesos”. Som un sector dins de la cura, i això avui en dia la societat no ho valora, històricament ha sigut feminitzat i desvaloritzat.

Les condicions salarials al nostre sector han portat al fet que cada cop sigui més comú que les treballadores siguem usuàries d’aquelles prestacions pels entorns més vulnerables, que acudim als serveis socials o altres recursos per sobreviure.

La gent no pot suportar unes condicions que asfixien. Les feines del nostre sector són percebudes com a temporals, amb la pèrdua d’experiència i coneixements que comporta, trencaments de vincles amb els usuaris i la constant renovació d’equips i personal.

L’administració s’ha desentès del nostre sector i la patronal ens respon que no els culpem. Més de deu anys sense tenir en compte les treballadores no us sembla suficient? No us sembla greu que els treballadors hem vist sovint irregularitats en la gestió de la seva empresa/entitat?

Les expectatives són desesperançadores. Mentre es deixa abandonat el sector, cada cop és més comú que totes aquelles empreses amb ànim de lucre vagin guanyant serveis públics. Per contrapartida, aquelles associacions d’origen humil i d’autoorganització es converteixen en purs gestors de serveis públics, mentre les seves juntes directives fan malabars, patint i amb temor de no arribar a finals de mes. Han caigut i tancat algunes associacions, però no és ni per una mala gestió ni per una ineficàcia d’aquesta. I és que hi ha un model molt clar pel qual s’aposta pel Departament de Drets Socials i és la mercantilització del sector social. Un objectiu desitjat per moltes bandes que resulta en una pèrdua de responsabilitat molt interessada per l’administració.

Totes aquestes condicions i situacions que esmentem són una causa directa de la precarietat dels serveis que oferim a la població. El desgast, el malestar i la insuficiència es tradueix en uns serveis amb moltes mancances i limitacions; la qual cosa, va directament en detriment amb el suposat objectiu que tenen les nostres entitats i serveis: millorar les condicions de vida de les persones. Persones ofegades, esgotades i desmoralitzades en cap cas poden ajudar i oferir una atenció essencial i necessària de qualitat. És la perversió del sistema i de la seva lògica la que, un altre cop, surt a la llum en la seva representació i el seu tracte cap a la gent treballadora.

La CGT denuncia la precarietat de les condicions laborals que ens té sotmeses a una explotació continuada, amb el desgast físic i emocional que comporta, com una de les causes majoritàries de la qualitat dels serveis que es poden assumir: ràtios desproporcionades, desbordament dels serveis, condicions indignes de treball i de vida en els centres de treball, insuficiència de recursos materials per a cobrir necessitats bàsiques, etc.

D’altra banda, assenyalem que aquesta vulneració de drets també té a veure amb la consideració que hi ha per part de l’administració pública cap als serveis que oferim. Totes aquestes qüestions considerem que estan estretament relacionades amb el fet de ser una de les feines més feminitzades de l’àmbit serveis (com la majoria de feines de cura) i que, davant la lògica masclista del mercat, continua perpetuant aquest tracte cap a nosaltres.

El novembre del 2022 ens vam unir alguns treballadors del sector social de Lleida dins CGT Lleida, per lluitar pel nostre sector, per lluitar per unes condicions dignes, per lluitar per tenir els recursos adequats per atendre els usuaris del servei. Vam realitzar una breu enquesta a 60 treballadores de la província de Lleida, i ens responen que un 58% es planteja deixar al sector, això no us sembla prou greu?

Ens formarem, prendrem consciència, ens donarem suport mutu i lluitarem pels nostres drets. Som el sector social i som un sector cremat, però a partir d’ara no en deixarem passar ni una! Treballarem per més transparència de les empreses del sector, per un major control de l’administració i per amonestar totes les irregularitats, per recuperar els nostres drets com a treballadors i com a usuàries, en lluitar per una única xarxa de serveis socials de titularitat, gestió i provisió 100% pública i d’accés universal, gestionada de forma participativa i activa entre treballadores i usuàries. Anem per feina?