Lleis, interpretacions i cercles de desgast

El 6 de juliol del 2022 el Consell de Ministres va aprovar el projecte de llei de Garanties de la Llibertat Sexual, després de més d’un any des de la seva validació com a avantprojecte. El text que arriba ara al Govern compta per fi amb una nova definició de consentiment en positiu a partir dels informes del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i el Consell d’Estat i només s’entendrà que hi ha consentiment quan s’hagi manifestat lliurement mitjançant actes que, en atenció a les circumstàncies del cas, expressin de manera clara la voluntat de la persona. 

Aquesta mirada, a més, articula la mateixa definició que dona el Conveni d’Istanbul a l’article 36.2, que ja havia estat acollida per països com Suècia o la Gran Bretanya. L’entrada en vigor de la norma suposa, per tant, un nou marc d’entesa de la violència sexual on les víctimes ja no hauran d’acreditar que s’han resistit o que hi ha hagut violència física, aclarint que tot acte sexual sense consentiment serà considerat, definit i jutjat com a agressió, i s’elimina l’especificitat diferencial de la denominació abusos sexuals del nostre Codi Penal.

La necessitat que el nostre Codi Penal eliminés el disbarat de diferenciar entre agressió i abús sexual el coneixem totes les persones que hem dedicat bona part de la nostra trajectòria professional a acompanyar víctimes i supervivents de les violències sexuals. I sabem també que, pel que fa a la via judicial, és la voluntat de la magistratura la que articularà un espai de dignitat i de reparació del dany per als que denunciïn. Qui a hores d’ara consideri el Codi Penal com una recepta de cuina a seguir rigorosament, immune a prejudicis i interpretacions i aliena a tot ús maliciós, ha passat poc o gens per un jutjat.

Van ser desencertades declaracions de la ministra de Justícia, Pilar Llop, en què expressava que per demostrar la violència només cal que la víctima mostri “una ferida”. La declaració de Llop no és una excentricitat dins de la magistratura, sinó que encaixa amb algunes sentències pràcticament exculpatòries d’agressors sexuals perquè es considera no demostrada “la resistència” de la víctima, deixant al marge el coneixement del grooming i la més mínima compressió dels processos de la violència i de la dominació en general. Perquè va d’això la violència sexual: de pura i dura dominació.

Està força clar que augmentar les penes no significa més prevenció ni menor reincidència, però la nostra societat necessita, almenys, una norma penal amb perspectiva de gènere, un marc jurídic que ha d’ajudar les potencials víctimes a què entenguin la norma en si, el procés del qual formen part i que aquest sigui el més reparador possible.

És possible fer falses notícies, desacreditar, insultar i infravalorar de manera constant les que identifiquem i abordem les violències masclistes; és possible qüestionar sense fi el que sabem; és possible creure que des d’un desconeixement total i vergonyós de l’assumpte s’està en igualtat de condicions per parlar del tema i tornar a qüestionar que la violència de gènere existeix. El desgast d’assistir a aquest espectacle remet a la sensació de no sortida del circuit tancat i centrífug de la violència masclista, com si aquesta fos una cosa no soluble, mentre se’ns segueixen acumulant els cossos de les mortes i de les desaparegudes, cossos assumits com a intranscendents que es dissolen de llarg a llarg del món. Com intranscendents són també els cossos de les quals cada dia estem al peu del canó en aquesta trinxera hostil, incòmoda, mal remunerada i pitjor tractada per tots els agents implicats.

La desagradable sensació d’estar sempre al punt de mira dels franctiradors més maldestres i que no li causi cap trastorn ni rebuig a ningú posar-nos-hi; la densa sensació de no poder mai equivocar-nos ni dubtar, perquè cada error, cada titubeig, ho pagarem amb menyspreu. I el menyspreu, sàpiguen-ho, desgasta, encara que no és esperable, sàpiguen-ho també, que no baixarem de la burra: en aquest bosc sinistre que travessem, hem après a construir tribu i a aferrar-nos a les clarianes.