Què funciona contra la pobresa infantil?


De què parlem quan parlem de pobresa infantil a Catalunya? Què suposa per als infants i adolescents? Com podem abordar aquest problema ja estructural a casa nostra? I l’última qüestió: quin paper hi pot tenir l’evidència en tot plegat?

Anem a pams. La pobresa infantil a Catalunya és un problema complex i de primera magnitud, donada la seva cronificació. Les últimes dades de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV 2021 – Idescat) revelen que gairebé un de cada tres infants viuen en risc de pobresa o exclusió social. Això són més de 446.500 nens, nenes i adolescents. El que passa és que sovint quan pensem en pobresa infantil l’imaginari ens porta a pensar en situacions més associades a altres latituds, que afortunadament a casa nostra no són tan presents.

Així, ser un infant o adolescent que viu en situació de pobresa a Catalunya no significa necessàriament passar gana, però sí tenir moltes més possibilitats d’estar malnodrit; no significa no accedir a l’educació, però sí tenir dificultats per fer front a les despeses que se’n deriven, tenir més possibilitats d’abandonar els estudis i que sigui molt més difícil accedir a les etapes postobligatòries. No significa no tenir un sostre, però sí viure en un habitatge amuntegat sense espai per estudiar o tenir intimitat, o patir fred i humitats que afecten la salut. No significa no poder anar al metge, però sí tenir problemes per accedir a tractaments i prestacions no contemplades per la sanitat pública.

Una altra discussió fa referència al concepte de pobresa infantil, ja que els nens i les nenes no viuen sols, ho fan en família. Però si bé és cert que els nens i nenes pobres viuen en famílies pobres, també ho és que a l’hora d’abordar la pobresa infantil calen polítiques específiques que posin el focus en els infants i adolescents, en els seus drets i les seves necessitats.

En tot cas, discussions i consensos al marge, la pobresa infantil a Catalunya continua sent una xacra d’importants conseqüències pels efectes que té en el dia a dia dels infants i adolescents, però també per com aquests nens i aquestes nenes els arrosseguen al llarg de la seva vida i es transmeten de generació en generació. Per tant, més enllà de les conseqüències individuals, la pobresa infantil té un fort impacte i cost per al conjunt de la societat.

Els infants i adolescents tenen dret a un nivell de vida adequat. Per això, resoldre el problema no ha de dependre de la bona voluntat de les administracions i institucions, sinó que és una obligació legal derivada de l’aprovació i ratificació de la Convenció sobre els Drets de l’Infant (CDI) de les Nacions Unides. Les administracions han de vetllar per al seu compliment, el que les obliga a adoptar totes les mesures necessàries per donar efectivitat als seus drets.

La CDI no només obliga a actuar prioritàriament contra la pobresa infantil sinó també a proporcionar el marc general des del qual abordar-la. És a dir, anar més enllà del “què” per centrar-nos en el “com”. Un “com” que passa perquè el conjunt de les administracions apostin de manera ferma i decidida per canviar aquesta realitat que és un llastre per a la infància. I la realitat és que de moment, a Catalunya, les polítiques públiques actuals tenen un impacte limitat a l’hora de reduir la pobresa.

Tenint en compte que la pobresa infantil és multidimensional -és a dir que no es defineix només a partir de l’absència d’unes condicions materials específiques sinó que s’expressa en factors diversos- cal que les polítiques i programes que s’utilitzen per fer-li front també han de ser diverses i combatre-la a través d’intervencions en diferents àmbits i mecanismes. Intervencions que poden actuar sobre les causes que estan en l’origen de la pobresa i de la desigualtat – polítiques predistributives- o fer-ho per mitigar els efectes de la pobresa que ja es manifesten, a través de transferències econòmiques i accés a serveis– polítiques redistributives. Ambdues cal que siguin mesures compatibles i complementàries.

És en el disseny i la implementació d’aquestes polítiques públiques per abordar la pobresa infantil que l’evidència hi té un paper clau. És el que anomenem política informada en l’evidència que pretén posar a disposició de les entitats públiques i del tercer sector el coneixement científic més rigorós com a element central per dissenyar solucions a determinats problemes socials. Tot i que no té per objectiu dir als decisors públics què és el que han de fer, sí que aporten coneixement sobre quines accions i no altres poden obtenir millores amb relació a resoldre els problemes socials.

Precisament d’aquesta última qüestió – de la política basada en l’evidència – neix Què funciona contra la pobresa? Àmbit Pobresa infantil, un projecte impulsat per Ivàlua, el Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya i UNICEF Comitè Catalunya i que ha estat recentment presentat. Els seus principals objectius són recopilar, analitzar, sintetitzar i transferir la millor evidència disponible per millorar els processos de presa de decisions i disseny de les polítiques públiques destinades a reduir la pobresa infantil.

Així doncs, el projecte realitza revisions de literatura sobre què funciona i què no en la lluita contra la pobresa infantil en l’àmbit internacional i com es poden aterrar aquestes intervencions a la realitat de Catalunya amb polítiques públiques, eficaces i eficients. A més, és de destacar del projecte el fet que fa possible aglutinar en un sol espai de reflexió i treball a experts i expertes de les administracions públiques, del tercer sector i de l’acadèmia.

Anant de la mà de l’evidència generada, es poden emprar millor els recursos públics dedicats a la infància i les seves famílies per trencar el cicle de desavantatges. I són tres eixos els fonamentals sobre els quals cal generar coneixement sobre el ‘què funciona’. El primer: recursos adequats. És a dir, com garantir una ocupació estable, de qualitat i adequadament remunerada dels adults de les famílies amb infants. En aquest mateix sentit, com implementar polítiques d’ocupació, de suport a la reinserció laboral després dels permisos maternals i parentals, polítiques de conciliació i de flexibilitat.

D’altra banda, veure com un sistema de prestacions pot donar un millor suport als ingressos familiars, a través de prestacions econòmiques, així com en espècie, relacionades amb els drets i les necessitats concretes (alimentació, cura d’infants, educació, salut, habitatge, transport o accés a activitats esportives i socioculturals, per exemple). El segon eix: l’accés als serveis. Parlem, entre d’altres, de generar evidència sòlida sobre com consolidar una educació primerenca de qualitat i inclusiva que tingui impacte per reduir la pobresa infantil; com un sistema educatiu pot promoure la igualtat d’oportunitats; com millorar una atenció sanitària universal amb un especial accent a la salut mental; i com facilitar l’accés a un habitatge digne amb els subministraments bàsics garantits.

El tercer i últim eix fa referència en generar evidència sobre com incorporar la participació dels infants i adolescents en la presa de decisions en allò que els afecta, des del diagnòstic a l’adopció de les mesures per fer front a la pobresa. Els infants i adolescents són subjectes actius de les polítiques i les mesures i tenen dret a ser escoltats a l’hora d’implementar-les i avaluar-les.

Sabem què funciona contra la pobresa? Sí? Doncs fem-ho. Un desafiament tan ambiciós i innovador com necessari.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article