Envellirem o no?

A Catalunya al voltant d’un milió i mig de persones tenen seixanta-cinc anys o més, un 19,3% de la població actual. Si les tendències demogràfiques es mantenen constants, cap a l’any 2030, aquest grup arribarà a constituir gairebé el 22% de la nostra societat. El 2040 un 26%, i el 2050 s’aproximarà al 30%. Multitud d’estudis donen compte de la situació social que dibuixa l’envelliment combinat amb la persistent debilitat de les cohorts joves. El fet és que ara la fecunditat a Catalunya no supera els 1,21 fills per dona, quan la taxa de reposició generacional és de 2,1.

No és motiu d’aquest article alertar sobre els reptes de política pública que convé afrontar en societats envellides. Se’n parla molt, d’això. La reforma de les pensions s’emporta la palma. L’altre gran tema és l’atenció a la dependència, serveis que s’hauran d’ampliar i diversificar per preservar tant com sigui possible l’autonomia de vida. I un tercer que va prenent cada cop més volada és intervenir en els espais urbans i les llars per tal de garantir-ne l’accessibilitat i la funcionalitat considerant la longevitat vital. Aquí, però, vull fixar l’atenció en el fet que l’envelliment combinat amb la protecció social de l’estat del benestar en àmbits troncals com a salut i l’educació, comporta un canvi fonamental en la manera de percebre socialment la senectut.

Ara mateix viuen els darrers components generacionals de persones grans que hauran percebut la vellesa com la darrera etapa de la vida; que hauran considerat la jubilació el llindar de pas de l’activitat i la contribució, a la passivitat i el descans. Les noves cohorts de persones que arriben als simbòlics seixanta-cinc anys s’autoperceben de manera molt diferent de com ho feien anys enrere. Jubilar-se a aquesta edat (o abans, fins i tot, amb les fórmules de prejubilació) comporta que per endavant es pugui viure entre vint i trenta anys, i que bona part d’aquests es puguin gaudir amb plenitud. Els avenços de la medicina fan pensar que aquesta longevitat vital s’anirà produint cada cop amb més qualitat de vida.

D’altra banda, sabem prou bé per pròpia experiència que ja arriben a la vellesa tot de gent que ha viscut itineraris biogràfics diversos, han rebut una educació de qualitat, han experimentat diverses etapes i situacions en el decurs dels anys, en un grau superior a les generacions anteriors. Tot plegat fa pensar que més enllà de la seixantena, hi haurà molta activitat: floriran nous projectes a realitzar, contribucions socials i polítiques a protagonitzar, lleure per gaudir, nous llocs per conèixer, activitat esportiva a mantenir, noves experiències a fruir. Això ja passa ara, tant que, per exemple, els casals de la gent gran, tan emblemàtics en el darrer terç del segle XX, són un model d’equipament que s’anirà extingint: no atraurà els que ara envelleixen.

D’aquí que hi ha qui afirma que l’envelliment com a concepte està en crisi. Entenguem-ho bé: envellir és un fet biològic que no es pot frenar amb paraules ni amb desitjos. Però és igualment cert que gràcies a la ciència anem desplaçant l’envelliment en el cicle de vida. A vells hi arribem més tard. Una persona de seixanta-cinc anys ara no és ben bé una persona gran; cada cop ho és menys. Arribem a la setantena amb força. És a partir de la vuitantena que comencen a acumular-se els problemes, per ara, perquè, com apuntava abans, la medina, la biomedicina i la biotecnologia arbitren les armes científiques per escometre’ls.

La qüestió, per tant, ja no serà tant envellir com mantenir l’autonomia fins que el cos digui prou. El binomi clau en la gestió personal de la pròpia vida i en el camp de les polítiques serà la tensió entre l’autonomia i l’heteronomia. Abordem un dilema ètic i de gestió pública formidable. Fins a quin punt la vida té sentit si es perd completament l’autonomia? Com han d’evolucionar els dispositius públics d’atenció de manera que centrin la intervenció a assegurar tant com sigui possible la plenitud de vida considerant els condicionants socials i sanitaris? Possiblement, hem de començar a pensar el cicle d’edat no tant en funció dels anys que acumulem, sinó sobre la base de l’autonomia que podem mantenir i que ha de ser objecte de protecció social. Més que en envellir, fixarem l’atenció en la capacitat de continuar essent un mateix (què significa això, són figues d’un altre paner), en les diverses formes de sociabilitat que donen sentit a la vida, i en les contribucions socials que podem oferir en el decurs de la nostra existència.