Ciència i filosofia

"Només després que:
l'últim arbre hagi sigut talat,
l'últim peix hagi sigut pescat,
l'últim riu hagi sigut enverinat,
llavors comprendrem que el diner no pot ser menjat"
(Profecia dels Creek, indis nadius americans. Propers als Cherokee)

"La riquesa és com l'aigua salada: com més se'n beu, més set fa"
(Arthur Schopenhauer)

"Saber quan un disposa del suficient és ser ric"
(Lao Tsé)

Es veu que un tal Alessandro Malaspina a finals del segle XVIII encapçalà una expedició espanyola destinada a donar la volta el món recollint dades de forma científica.

La màxima de Malaspina era la ciència per a un món millor.

Retornà amb força informació sobre com vivien les cultures indígenes, i com d'importants eren per a aprendre d'elles i alliberar-les del colonialisme explotador que estaven començant a patir.

En lloc de fer-li cas, el van tancar a la presó...

Aquest gener ha sarpat una nova expedició a la que han batejat amb el seu nom¹, suposadament per a honorar-lo i reconeixent que potser si li haguessin fet més cas dos segles enrere, ara no estaríem al que Jostein Gardner² anomena llindar del no retorn.

Malaspina apostava per una ciència que caminés agafada de la mà de la filosofia.

A l'altre extrem d'aquesta opció està just el camí que majoritàriament ha agafat la ciència des de la revolució industrial, en lloc d'agafar la mà de la filosofia, ha agafat la mà dels interessos econòmics d'uns pocs.

En lloc de ser una ciència per a la humanitat ha estat una ciència per a l'economia.

En lloc d'orientar els avenços científics cap a que tots puguem viure millor, s'ha orientat cap a que visquin millor (suposadament millor) només uns quants i a costa d'uns molts.

La dictadura del mètode científic desproveït d'ànima. La que pot demostrar que per exemple, el canvi climàtic és un important indicador que estem fent llarg i alhora demostrar que no n'hi ha per tant.

És silenciada la part de la ciència que recomana, des de fa anys, la utilització de fonts alternatives al petroli per a generar energia.

Oblidant que la mateixa història de la ciència és la història del reconeixement de l'error. A mida que es tenen eines de mesura més capaces, la ciència va rectificant les seves teories.

No em refereixo a la ciència en sí, sinó a l'ús que en fan uns quants de l'expressió "avalat pel mètode científic", com si fos paraula de Déu.

Seguint citant a Jostein Gaarder: "Per una banda, pertanyem a una generació triomfant que explora l'univers i construeix un mapa del genoma humà. Per l'altre, som la primera generació en destruir el medi ambient en el nostre propi planeta."

Es refereix també a "la regla d'or o principi de reciprocitat: tracta als demés com t'agradaria que et tractessin a tu [...] aquest principi s'ha d'aplicar, per suposat, més enllà de les fronteres nacionals, i entre el Nord i el Sud."

És el reconeixement de l'altre, la conciència que ell, com Edgar Morin³ anomena planetària o ciutadania terrestre. El mirar més enllà de mi mateix i dels meus: "tenim una disposició natural per a protegir-nos a nosaltres mateixos i als nostres familiars. Però, no tenim la mateixa disposició natural per a protegir als qui vénen després de nosaltres, i molt menys a altres espècies diferents a la nostra [...] és una cosa que hem d'aprendre".

[...]

"Com espècie, els éssers humans han tingut tant èxit que estem amenaçant la nostra pròpia base de l'existència. Hem tingut tant èxit que estem amenaçant la base de l'existència de totes les espècies"

[...]

"Aquesta perspectiva del ‘cos i ànima' –o naturalesa i cultura– és clarament rellevant per a la totalitat del planeta en el què vivim. Si el sistema econòmic actual està enemistat amb els límits establerts per la natura, aquest també representa una amenaça per a la vida cultural. Per a un primat juganer enginyós i presumit, pot ser que sigui fàcil oblidar que en el fons som Naturalesa".

[...]

"Anys enrere, els ambientalistes solien centrar-se en com protegir la natura d'aquest planeta de la civilització humana. Actualment és més probable que calgui centrar-se en com protegir la nostra civilització de la natura o dels límits establerts per la natura".

I ho relacionaríem amb el món social recordant un cop més la necessitat de tenir conciència de l'altre com a part de jo. Els límits on s'està arribat amb el problema climàtic ens poden servir d'una nova alarma, ben prou sonora, que potser ens cal un poc més d'humilitat davant les lleis de la natura. Que com espècie privilegiada que som, ens toca ja fer una revisió del que hem estat fent amb aquest privilegis, de si els hem confós en drets i oblidat les responsabilitats que implica. De platejar-nos, per exemple, si fins i tot Marx va fer curt a l'afirmar que la història de l'home és la història de l'explotació de l'home sobre l'home.

I per acabar, una última cita a l'article de Gaarder: "Potser sigui important recordar-se a un mateix que entre les dues categories, pessimisme i optimisme, sempre hi ha una tercera categoria. L'anomenem esperança. I l'esperança, sovint, es relaciona molt de prop amb la lluita".

-

¹ http://www.expedicionmalaspina.es/
² Gaarder, Jostein (2011); El ser humano y la naturaleza. A Le Monde diplomatique en español nº 183. Gener 2011
³ Morin, Edgar (2000) Les sept savoirs nécessaires à l'éducation du futur. UNESCO. Capítol IV