L’educació, un cop més, és clau per un futur sense violències

La proximitat, la gravetat dels fets, la problemàtica social, etc. Són molts els factors que ens van colpir, fa uns dies, en conèixer el cas de la violació d’una nena per un grup de cinc nois menors d’edat en un centre comercial de la nostra ciutat, Badalona.

Després d’uns dies de fer-nos moltes preguntes, de desconcert i enuig, des de la serenor vam compartir un espai de reflexió entre companyes de la feina per abordar tots els neguits que ens venen al cap en aquest cas concret i en molts altres que s’han anat coneixent els darrers dies. Per què arriba a succeir això? Els protocols són efectius? Està arribant el discurs feminista a les noves generacions?

El 2020 l’entitat Save the Children ja ens alertava del consum precoç de pornografia en els i les adolescents. Segons l’informe (Des)informació sexual: pornografia i adolescència, l’edat del primer contacte amb la pornografia és de 12 anys i mig de mitjana. Conscients de l’impacte directe que té la pornografia en la reproducció de pràctiques violentes entre els joves i la necessitat d’abordar-la per prevenir les violències sexuals, la psicòloga Alba Alfageme apuntava que cal anar a l’arrel del problema, i és que la pornografia ocupa l’espai que hauríem d’haver omplert amb educació afectivosexual.

Com a professionals que acompanyem infants, adolescents i famílies sabem que l’educació ha de ser l’eina per abordar les violències de gènere. Hem de continuar sensibilitzant sobre la importància d’una educació basada en la igualtat. Promoure la prevenció, detecció i intervenció davant les violències masclistes és essencial per no exercir-les i, a la vegada, per no tolerar-les i aprendre a no deixar-se emportar per la inacció davant d’agressions.

Hem de continuar garantit l’accés a l’educació no formal, com a espai d’aprenentatge i foment de les relacions igualitàries, la gestió de les emocions, l’autoconeixement, la confiança i l’autoestima... per a contribuir al desenvolupament integral dels nens i nenes.

Aquests dies hem observat que quan succeeixen delictes molt greus, el punitivisme es presenta com una resposta ràpida al problema. Les violències requereixen molts altres enfocaments, compromisos reals i concrets per part de les administracions, mesures més enllà d’aspectes penals, etc. I això no vol dir no assumir responsabilitats, tot el contrari, ens hem de preguntar: Quina societat volem? Quines responsabilitats compartim com a ciutadans i ciutadanes si, realment, volem un futur més igualitari on créixer sense violències?

Necessitem espais on centrar la mirada i reafirmar el nostre compromís amb infants i adolescents. I si tenim la voluntat de transformar la realitat actual, hem d’implicar tota la societat perquè aquestes situacions no es repeteixin.