Memòria somàtica: el nostre cos recorda

Has sentit a parlar mai de la memòria somàtica? Per entendre aquest procés que es produeix al cos i la ment, començarem per explicar què és el trauma, ja que gran part de què es produeixi, és per experimentar experiències que ens han impactat o per un estrès molt prolongat en el temps. Per exemple, l’exposició a la mort, accidents, lesions o experimentar diferents formes de violència, es consideren fets traumàtics. Afegim a aquesta definició de trauma les situacions amenaçadores o catastròfiques que generen estrès breu o perllongat, i que poden causar un profund malestar en la persona que les viu. En psicoteràpia, s’entén el trauma com una ferida psicològica causada per una experiència sobtada i inesperada, que sobrepassa la capacitat de la persona per fer-hi front. Si el trauma no es processa bé o no es busca ajuda psicològica, pot derivar en un trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT).

La majoria de les persones amb estrès posttraumàtic reviuen les situacions traumàtiques en forma de malsons, flashbacks recurrents i inesperats, insomni, dificultats de concentració, hipersensibilitat, atacs de pànic, sobresalts i símptomes depressius, entre d’altres. Per defensar-se del trauma, el cos posa en marxa una sèrie de respostes o símptomes que tenen com a objectiu assegurar la supervivència: es pot defensar mitjançant l’atac, això fa posar en tensió els músculs i focalitzar tota l’atenció a l’objecte amenaçador. També pot ser que la por sigui tan intensa que acabi per bloquejar tot moviment. D’això en diem paralització, que és una altra forma que el cos té de respondre i que sol presentar-se en la gran majoria de casos. Ja he parlat en algun article anterior sobre el procés de trauma concret que es produeix en les violències masclistes, ara en parlo sobre el trauma generalitzat a conseqüència de qualsevol situació que ens sobrepassi.

El model de classificació de la memòria de Tulving i Shachter va bé per entendre quin tipus de records queden registrats en el cos, a través de principalment dues maneres d’emmagatzemar els records o traumes: la implícita o explícita. La memòria implícita la tenim des dels primers anys de vida, són records que ens activen físicament i emocionalment en el present, sense que sapiguem quins esdeveniments passats estem recordant. La memòria explícita es desenvolupa amb el llenguatge i la possibilitat de narrar allò que passa i com ens afecta. Engloba els altres dos components: semàntic i autobiogràfic. És el que habitualment entenem com a records —creient erròniament que són els únics—, però que com vèiem amb la memòria implícita, no ho són.

Els records traumàtics que no s’han processat romanen emmagatzemats en nosaltres. I és que encara que el cervell els hagi reprimit, les emocions i vivències troben al cos un canal per expressar-se. És comú que després d’impactes forts o d’emocions que no s’han gestionat, somatitzem aquesta informació no processada en forma de tensions musculars, tremolors, dolors inespecífics, irritacions de pell, mals de cap o contractures. Que una experiència quedi guardada a la memòria o que s’esborri, dependrà del nivell d’activació emocional. El record s’emmagatzema a l’amígdala i no a l’hipocamp, amb les conseqüències que això té: no recordem a nivell cognitiu, el que recordem són les emocions associades a la vivència, la por i les sensacions físiques. És a dir, el trauma queda emmagatzemat al cos en forma de memòria somàtica.

Com veiem, el que està clar és que el cos és una font valuosa d’informació que ens explica la història de totes les nostres vivències. Com a part de les empremtes d’aquesta vivència, el cos ha de ser escoltat, sempre buscant ajuda, la memòria traumàtica la tindrem amb nosaltres, però podem aprendre a gestionar-la.