La salut mental dels adolescents i joves, responsabilitat de tots

Les notícies i el que observem dia a dia ens diuen que no anem bé. El 2015, en aquest mateix diari, vaig fer un article reflexionant sobre aquesta dura realitat. Avui l’he revisat per si encara trobava vigents algunes de les reflexions que vaig escriure. Les que em semblen vàlides les torno a rescatar per si ens poden donar una mica més de llum a pares, mares, mestres, educadors i també als que tenim nets adolescents.

L’adolescència, com és ben sabut, és una època de grans canvis morfològics i psicològics. De vegades es produeixen molt ràpidament i a l’adolescent li falta temps per poder adaptar-s’hi. A més de batallar amb els canvis hormonals, ha d’integrar una nova imatge corporal, ha d’anar configurant la seva identitat, el seu autoconcepte, aconseguir l’acceptació del grup d’iguals i molts altres canvis que són ben coneguts.

Tots els canvis, sobretot si són sobtats, provoquen un desequilibri que es manifesta en la pèrdua dels hàbits que potser havien adquirit de petits, tant d’ordre com alimentaris, canvis en l’estat d’ànim com passar de l’alegria a la tristesa, d’eufòria a l’abatiment, i altres.

El fet de ser una etapa d’experimentació i descobriment comporta que juguin amb el risc, i lògicament han d’aprendre a gestionar-lo, i això no és fàcil.

La inestabilitat té molts graus i matisos. El que costa és saber si és un estat d’ànim transitori, a causa dels canvis esmentats, o pot ser alguna cosa més greu, moltes vegades acompanyada de comportaments autodestructius.

És difícil que l’adolescent pugui posar paraules al malestar, més lleu o més greu, que manifesta. Possiblement, ho farà quan no li demanem i hem de considerar que, moltes vegades, el que no pot expressar amb paraules ho expressarà amb actes. L’actuació també és un llenguatge per l’adolescent i l’hem de saber interpretar. No és gens fàcil.

De vegades es troba immers en una gran angoixa i com que no sap què li passa, actua. De vegades, ho fa de forma violenta per deslliurar-se del malestar, dens i difús que l’acompanya. Altres vegades actua de forma desafiant cap a ell mateix o cap als altres. Les autolesions també poden formar part d’aquest desafiament.

No és rar que culpi als altres del que li passa com a mecanisme de defensa de no saber que té i així no s’ha de responsabilitzar de saber-ho.

Són habituals les conductes de fuga, de no voler saber-ne res i no voler implicar-se en el que se li proposa.
Quan la situació es va agreujant i les conductes de risc cada vegada són més freqüents cal comptar amb un professional que el pugui acompanyar, juntament amb els pares, professors i altres adults que treballen amb ell.

Moltes vegades no és fàcil obtenir el seu consentiment per deixar-se ajudar per algun professional de la psicologia, psiquiatria o altres. Els pares i familiars que l’envolten també cal que siguin orientats en la manera de tractar-lo, en com exercir la vigilància, control, llenguatge. Cal que pares i educadors mantinguin l’equilibri que no pot mantenir l’adolescent, i això no és fàcil.

Hi ha professionals que basen el treball amb adolescents en dos punts: l’acompanyament i la conversa. L’acompanyament ha de servir perquè l’adolescent no se senti sol i que sàpiga que no ho estarà passi el que passi, i que com a persona és volgut i estimat, independentment dels seus actes.

La conversa és difícil que l’acceptin, però l’experiència i la pràctica dels professionals van marcant el camí. Moltes vegades, a l’inici d’un tractament, mostren la seva desconfiança i un clar rebuig a l’acció de conversar.

La conversa del professional amb la família és fonamental per tal d’ajudar-los a trobar el seu lloc, a saber interpretar les actuacions, els alts i baixos, l’acostament al risc i trobar el punt d’exercir l’autoritat paterna amb comprensió i flexibilitat.

Es pot fer prevenció tant abans com quan arriben a aquesta edat? És important, des de petits, que s’acostumin a posar paraules a les seves emocions, estat d’ànim, gustos, preferències, opinions i, a poc a poc, anar veient la repercussió dels seus actes per anar assumint petites responsabilitats.

En arribar a l’adolescència, atents al rol de pares. Ni autoritarisme ni situació d’horitzontalitat (no és ges fàcil). Trobar l’equilibri que més s’adapti a les línies educatives dels pares.

No mirar cap a un altre costat davant les situacions conflictives. No magnificar petits conflictes ni ignorar o banalitzar conflictes rellevants que siguin indicadors de trastorns o malalties.

I, des de la Conselleria de Salut, cal potenciar i ampliar els serveis que atenen adolescents, des de CSMIJ a les Unitats Mèdico-Educatives, els CAP i altres serveis que puguin ajudar a transitar els nostres adolescents en aquesta etapa tan difícil i tan important alhora.