Vulnerables

Els filòsofs més rellevants deien que l’intercanvi de productes havia d’estar regit per un preu just, determinat pel valor intrínsec de les coses. A l’economia de mercat aquest preu no existeix, el lliure mercat no és lliure realment, el consum de productes bàsics subjecte a coerció és indigne i els que cobren preus abusius sense tenir en compte el patiment aliè actuen amb la cobdícia perversa. Una societat que permet l’explotació per aconseguir un guany no és una bona societat.

Hi ha molts motius per posar en dubte que tenir un aspecte o un altre, venir d’on sigui, o simplement estar disposat a esforçar-s’hi, és suficient per obrir camins i arribar on es vulgui. Resulta tòxic mantenir aquestes idees quan moltíssima gent, la majoria, no tenen oportunitats. Quan, a més, no tot depèn del talent, ja que concursen altres factors, com ressaltava Bordieu: el cercle de relacions i una bona fortuna. Aquest discurs no només dona peu a l’arrogància dels que consideren que la posició que han assolit és conseqüència dels propis mèrits, també que s’assenyalin culpables als que no han arribat, ciutadans de segona classe que són jutjats d’aquest forma “per no donar la talla”. Així expressen Michael Young i Michael Sandel les seves anàlisis sobre la desigualtat, la bretxa entre guanyadors i perdedors condimentada entre la supèrbia i la humiliació; èxit i mereixement, paradigma religiós-ideològic, que es va coure fa segles amb “retòriques de la responsabilitat” enfront de la “pobresa mandrosa” dels assalariats.

No obstant això, serà interessant aturar-nos en el tema de l’habitatge, un greu assumpte mundial, un problema d’especulació sobretot al mercat de lloguer privat, dins un sistema que beneficia a qui pot accedir a la propietat i perjudica a qui no pot. Semblaria que allò que segueix definint el nostre futur és l’herència i la sustentació familiar.

Parlen veus expertes d’una gran paradoxa: que hi ha famílies, persones amb estudis, amb feines qualificades, ben remunerades, que viuen de lloguer i que pateixen una terrible inseguretat perquè si els pugen el preu han de deixar l’habitatge, que no poden fer plans de futur. A la cartografia de la precarietat han ingressat nous perfils.

L’anomenat sensellarisme va començar fa temps a ser un grup molt més nombrós que s’hi suma al de les persones que si no tenen suports socials o familiars, o són insuficients els seus salaris o prestacions, poden arribar a viure en una habitació, o en una pensió, o anar suplicant una estança de casa a casa; i si per un incident o ruptura queden desemparades, poden viure al carrer, entrar a la categoria fatal de les persones sensesostre, per acabar dormint als caixers o als bancs dels parcs, o sota els ponts, o als cancells dels terrats, o als garatges, o a les cabanes de les hortes on es guarden els estris (“perquè ens han dit que ets bona persona”), o al cotxe d’algun amic que no ha anat a parar al desballestament (“per l’amor de déu que m’hi va la vida”), o als sofàs d’una amiga de la infància (“però hauràs de marxar a les 7”), o als halls d’urgències dels hospitals o grans estacions (“si els guardes et deixen”). Hi ha una franja important de persones que no surt als recomptes de les fundacions socials perquè aquella nit han tingut sort.