Una cascada de reivindicacions

Divendres 21 d’abril la sala de cinema Mercè Torrents de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) va acollir la presentació d’una pel·lícula documental en llengua de signes. L’acte estava pensat per després debatre el seu contingut amb el públic i el director, en forma de cinefòrum. Va ser, però, molt més que això. Les persones que van intervenir, sords i oïdors, van denunciar la greu situació que travessa la llengua de signes catalana (LSC) que va camí de la seva desaparició i van lamentar la manca de suport de les administracions, sobretot del Departament d’Educació de la Generalitat. La cascada de queixes raonades i la vehemència amb què van expressar-se els afectats no haurien de deixar indiferent a ningú.

Per què s’aparta els infants de la llengua de signes?, per què l’alumnat sord que signa no té prou suport?, per què no s’informa prou els pares d’aquesta opció quan neix un infant amb una deficiència auditiva greu? Les dades canten. Dels 2.200 infants sords o amb hipoacúsia de Catalunya, menys d’un 7% estan estudiant o són competents en llengua de signes. Només aquest petit percentatge s’ha matriculat a la modalitat d’educació bilingüe, que inclou tant la LSC com les llengües orals en el seu aprenentatge.

Segons dades de la plataforma Volem Signar i Escoltar avalades per l’acadèmica Esperanza Morales, l’allunyament de la llengua de signes és la causa, a Catalunya, de 42 casos amb privació lingüística. Són 42 menors d’edat que viuen amb el risc de conseqüències psicosocials negatives o irreversibles per manca de contacte amb una forma de comunicació plena des d’edats primerenques. Segur que si es preguntés més, es facilités més informació a les famílies i hi hagués més empatia, el desequilibri seria menor. Dos segles enrere el claretià Jaume Clotet ja va tenir l’empatia que ara es reclama quan va adonar-se de la importància de la llengua de signes per transmetre el pensament.

Clotet: el logos a les mans és un reportatge cinematogràfic que aprofundeix en la figura d’un dels pioners en l’estudi de l’art dels signes a Catalunya. Cofundador de l’orde dels claretians, Jaume Clotet i Fabrés va escriure entre 1866 i el 1892 tres llibres i un suplement on descriu els signes i les seves connexions gramaticals. Dirigida pel productor audiovisual Pablo Navarro, en una hora i deu minuts de durada, inclou entrevistes i un perfil biogràfic del capellà “amic dels pobres i dels sords”.

El dia 21, un cop els crèdits finals es van esfumar de la pantalla, després dels aplaudiments sords i fetes les lloances a la història narrada; amb la llum oberta van emergir les reivindicacions del públic. Les protestes van anar de menys a més. Va ser com una mar calmada que es veu torbada de cop per una tempesta. Les onades es van anar fent grosses i més grosses. Les queixes se n’anaven retro alimentant. El més impactant van ser dos testimonis.

Una mare d’una nena sorda que s’expressa en LSC va lamentar els pocs infants amb qui es pot comunicar la seva filla i el poc suport de l’administració. Es va quedar un instant en silenci. Gairebé a punt de trencar-se. Tant o més esfereïdor va ser el relat d’una universitària sorda que sempre ha seguit l’educació oral. En fer-se gran, va conèixer la llengua de signes i farta de l’esforç titànic de la lectura labial, va demanar intèrprets. Però a la zona de Girona on viu no en tenien disponibles. I, malgrat la promesa que les coses canviarien en l’educació postobligatòria, a la universitat era l’única alumna sorda i tampoc van trobar cap intèrpret que cobrís totes les hores o que estigués especialitzat per seguir el Grau de Dret. Per això, ha hagut de rendir-se: ha abandonat la universitat presencial i s’ha matriculat a la UOC a distància. També va exposar la paradoxa viscuda com a professora de llengua de signes: van oferir-li d’impartir classes de LSC a oïdors i no, en canvi, a infants sords que ho necessiten.

Res del que es va dir el dia 21 d’abril a Vic va anar en contra dels implants coclears, ni en contra de la tecnologia ni en contra de l’educació oral. Tot suma. A Vic, va haver-hi un ric diàleg entre sords signants i oïdors compromesos. Els punts de vista van ser enèrgics, dolorosos, crítics i contundents amb la Generalitat. Va ser una tarda de reivindicacions amb un sentiment general força compartit: el model anomenat al seu dia d’integració escolar no ha donat resultats.

Tanmateix, la comprensió anhelada lliga amb el missatge del claretià Juan Carlos Martos en el vídeo i descriu l’empatia de Jaume Clotet: “És l’art de preguntar”, diu Martos. “Fer preguntes és una forma no violenta d’entrar en comunicació amb l’altre esperant una resposta”. Segons l’egipci Naguib Mahfouz, premi Nobel l’any 1988, “a un home llest, se’l coneix per les seves respostes. A un home savi, per les preguntes que fa”. Així doncs, fem-nos més preguntes amables els uns als altres. I preguntem als sords signants quins són els motius de les seves queixes.