Èxits o fracassos en la intervenció educativa des dels SSAP?


Sempre he pensat que l'Educació Social –en el marc dels SSAP– es concretava en un acompanyament professional en què es dissenyava una pla de treball i de millora, personal i/o familiar, atenent a cada una de les possibles circumstàncies i variables de desavantatge o dificultat, fossin, aquestes, de la naturalesa que fossin: sanitàries, laborals, formatives, residencials, ètniques i/o culturals... Així, i considerant l'exclusió social com un procés sumatori i interrelacionat de múltiples i diferents circumstàncies vitals, l'èxit, o fracàs, del procés, més enllà de conceptes com l'eficàcia o l'eficiència, depèn de tantes variables, de tantes circumstàncies diferents, que difícilment es pot valorar l'èxit o el fracàs en un espai de temps curt, o a mig termini.

Ja només en primera instància, ¿què passa quan els SSAP ens trobem acompanyant persones soles o amb mínima xarxa de suport i de contenció, incapaces de reconèixer i identificar quines són les diferents circumstàncies que han contribuït en el seu procés sumatori d'exclusió i marginalitat social i, a la vegada, amb la impossibilitat de dissenyar i establir un pla de treball i educatiu, sostingut per la mateixa persona? Algú s'atreviria a fer un pronòstic exitós?

Ara ja farà uns dos anys, recordo una conversa al carrer entre tres dones. Havien de tenir una quarantena d'anys i discutien sobre els seus fills i què n'esperaven d'ells quan fossin grans. Me les escoltava, potser per defecte professional... Eren tres dones molt divertides, amb aquella gràcia visceral de barri, tant especial. Per a mi, no era una conversa gaire apassionant, fins que una d'elles va saltar i sense més, va dir: "¡Mi hijo, de mayor, será un PIRMI!".

Brutal! Aquella dona n'estava satisfeta, ho deia completament convençuda. Només faltava un: "Seria lo mejor para mi hijo". "Tela, tu" vaig pensar, mentre uns es posarien les mans al cap referint-se a situacions socials i econòmiques cronificades, tres senzilles dones de barri ho vivien com allò desitjat, com una de les millors expectatives vitals complertes, el gran èxit.

Ho recordo i encara ric...

És en aquelles situacions en què el seguiment socioeducatiu és necessàriament més sever pels molts desavantatges acumulats, on l'èxit s'acaba interpretant en aquelles petites coses que, de cop i volta i com per sorpresa... Oh, passen! És com si no poguéssim sortir d'allò de "mal per mal... doncs mira, ja està bé", el "Pfff... mira tu, és el que hi ha; no t'hi rallis gaire..." o el reconfortant "tot podria ser pitjor...".

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article