El desplegament territorial de les polítiques d’ocupació i el tercer sector

Ja fa anys que és impossible parlar de ‘treball’ i no pensar-ho en un context de canvi: Quines seran les noves feines?, quines competències noves seran necessàries?, quines noves formes de teletreball tindrem?

Les crisis són un moment en què quelcom es trenca. Però tampoc cal plorar més del compte. La situació ‘ideal’ en què creiem viure, potser no ho era tant. El benestar occidental s’ha fet al preu de les desigualtats socials, de gènere i de l’explotació del planeta. Sigui com sigui, cal pensar de nou en la qüestió del treball.

Si fem una mica de memòria recordem com en el marc de la modernitat sòlida les accions d’inserció laboral tenien l’objectiu de què les persones no només recuperessin la seva feina, sinó també el seu lloc social. Però el discurs neoliberal ha canviat la lògica: de llocs de treball previsibles s’ha passat a llocs de treball inestables. I està fent les fronteres entre uns i altres cada cop menys clares.

El resultat és que hem de repensar la funció social del treball. I aquest debat no és fàcil. Els límits entre allò que considerem “treball” i “no treball” no són naturals. Depenen de les condicions socials de cada moment. Cal construir-los.

Si ens fixem en l’actual procés de desplegament de les estratègies territorials de les polítiques d’ocupació a Catalunya veiem que volen afavorir una integració de les polítiques d’ocupació i permetre més proximitat. Però en canvi, no introdueixen elements de reflexió sobre el model i la funció social del treball. Potser no es tracta de fer el mateix que ja fèiem a una altra escala. Potser del que es tracta és de canviar la mirada sobre la qüestió. Introduir elements que permetin un nou diàleg entre treball i ciutadania.

Per exemple, des del tercer sector fa molts anys que s’impulsen iniciatives des de la lògica del treball com un bé comú. Pensant en el valor i la utilitat social. Una orientació que permet noves dinàmiques d’encaix social en les que el treball no només es vincula amb salari, sinó també amb comunitat.

Per abordar la crisi del treball necessitem estratègies que estiguin disposades a obrir la possibilitat d’altres dinàmiques. Problematitzar el treball des d’altres perspectives. Incorporar organitzacions que aporten mirades diferents. Que permeten articulacions amb nous interlocutors. Que introdueixen noves lògiques per a l’aprofitament dels recursos del territori. Que fan possible un espai entre la lògica de l’ocupació i la lògica del treball. Des d’aquesta perspectiva: ¿No us sembla que caldria una major presència de les entitats del tercer sector social per impulsar aquest debat?