I si tornem als terrats i col·lectivitzem els suports?

Quan el meu avi era jove, al voltant del 1960, treballava a una agència de viatges, que li generava un gran estrès, però també certa satisfacció. Tanmateix, el que més feliç el feia era l’associació de veïns del barri, compartir tardes de dòmino, organitzar la recollida de regals pels infants a Nadal. Les escapades amb els sardanistes. Les celebracions al terrat del seu edifici amb els veïns, on els del primer duien les postres, els del segon pujaven la carn. I els del tercer... ves a saber. Però cooperaven. Compartien. 

Amb la globalització i el neoliberalisme instaurat, la Barcelona de la dècada dels seixanta no es correspon amb l’actual. Amb tota la seva complexitat, organització i dimensions, les relacions interpersonals reben l’impacte i es modifiquen les dinàmiques relacionals.

Ens hem individualitzat i hem també assumit com a filles i fills d’aquests temps que el valor que tenim com a persones és equivalent al sou que percebem. Fem esforços feroços per revaloritzar-nos constantment, per no deixar de ser productius. Inclús, hem arribat a treballar des del llit on descansem. Un fidel retrat de com el capital envaeix totes les esferes de la nostra vida. Diluint els límits necessaris entre la vida pública i la privada.

Porto treballant diversos anys amb persones amb discapacitat intel·lectual, volent contribuir en la dignificació de les seves vides. Amb l’oci com a vehicle. Mentre passaven les tardes compartides, el gaudi i els vincles que es generaven en elles, a poc a poc, jo també m’anava curant. I anava essent conscient de la importància de sentir-nos part d’alguna cosa. I del benestar emocional que això genera.

A Barcelona hi vivim més d’1.600.000 persones. Considero que no exagero si dic que, tot i habitar-la en l’era de la comunicació, no estem gaire connectades. No sabem qui viu als nostres edificis. Ja no fem festes als terrats.
En aquest context, aquesta situació d’aïllament s’ha agreujat en les persones amb discapacitat intel·lectual. Sort, però, de les entitats que s’hi dediquen per contrarestar-ho. I sort, sobretot, de les famílies que els acompanyen. Moltes de les persones són dependents del seu entorn. I això l’implica de per se.

Per mitjà de l’oci es generen situacions de distensió, de gaudi i es creen vincles que afavoreixen la confiança i la seguretat. Es coneixen realitats i es detecten malestars. És sobradament sabut que moltes famílies són les persones de suport més properes i sobre les que recau una gran càrrega. A conseqüència, és més probable que presentin un malestar psicològic, al que cal prestar atenció i cal atendre.

Si oferim espais a aquestes persones, a aquestes famílies, que fomentin el suport social, on puguin expressar angoixes, dubtes i frustracions, repercutirà en el seu benestar emocional.

Per això, ens hem d’agrupar. Reunir-nos. Teixir. Fomentar espais on es posin al centre les persones, amb tot el que això implica: col·lectivitzar els problemes estructurals, despatologitzar els individus i, d’aquesta forma, diluir la culpabilitat, la indefensió apresa, la impotència i l’exigència excessiva, que ens condemna a ser persones perfectes, impol·lutes, productives, que no toleren l’error ni la frustració. És esgotador i ens deshumanitza.

Per combatre-ho podem provar d’escoltar-nos les unes a les altres. Compartir, cooperar, associar-nos. Prendre consciència que l’estructura complexa i frenètica que ens envolta, ens emmalalteix. I que juntes podem crear eines i recursos per contrarestar-ho. I aconseguir que floreixi la bellesa, tot i l’asfalt.

I que puguem tornar a reunir-nos als terrats, a conèixer als veïns, a parlar del que ens preocupa. A crear comunitats més sòlides. I, en definitiva, al fet que la vida sigui més amable.