Capacitisme d’estar per casa

Sabeu quina és la dita més capacitista de totes? Aquella que quasi tots hem deixat anar, sense pensar, per què és un missatge de força que busca empoderar al receptor de la mateixa: Voler és poder. Molt per sobre del “no estiguis trist” o del “hi ha gent que ho té pitjor que tu” que rep una persona que pateix depressió.

El capacitisme és la regularització de quelcom difícilment regulable. És voler definir la normalitat, sense tenir en compte allò no uniforme. És veure algú en cadira de rodes fer una marató o una cursa de cotxes i posar-lo com a exemple per a tothom —encara que la majoria de la societat que ha de definir la normalitat, ni ha corregut mai una marató, ni ha fet cap cursa en cotxe, en motocicleta, ni en patinet.

Capacitisme és creure que les oportunitats han de ser per a qui tingui més possibilitats d’aprofitar-les perquè, evidentment, el fracàs escolar només el pateixen els qui no són dins la norma. Capacitisme és atorgar superpoders o característiques superiors a una persona amb una discapacitat pel simple motiu de sentir-se millor i espolsar qualsevol sentiment de culpa: “Autista? Ui, se li deuen donar molt bé les mates, oi?”. “Cec? Pensa que en un temps se’t desenvoluparà el sentit de l’oïda i sentiràs millor que qualsevol persona amb vista”. “Altes capacitats?...”. Qualsevol condició es pot idealitzar, mistificar, fer-la tan llunyana i tan “especial” que no faci falta pensar en ella.

Així doncs, podem redefinir capacitisme com l’autoengany que tenen els individus d’una societat per creure que les barreres només estan pels qui som diferents. És posar el llistó a l’altura d’un ideal impossible, però assumint que és el mateix per a tots i totes. Per això és tan fàcil deixar els “especials” al marge: “Que no encaixin enlloc deu ser perquè no volen encaixar, no s’esforcen per adaptar-se”. I, segurament, tenen raó. Després d’intentar anar a festes infantils i que la nostra canalla no ho passin bé perquè ningú ha pensat a abaixar la música i l’explicació sigui: “home, és una festa, ja sabíeu que la música estaria alta”, deixem d’anar-hi. No volem encaixar. Després d’intentar organitzar sortides amb amistats que no tenen fills o filles “amb problemes” i haver d’estar tota la sobretaula sentint consells sobre com arreglar-los, deixem de quedar. No volem encaixar. Després de... Ja us feu una idea, oi?

La culpa és nostra per no fer més del que fem. Això és capacitisme: crear unes normes impossibles per un joc que no volem jugar, però en el qual ens veiem obligats a participar. I, a més, acceptar que tothom farà trampes.

La societat és injusta perquè vol mantenir un ordre allà on sempre han existit i existiran els diferents. Però la societat la formem tots i totes nosaltres i, som nosaltres els responsables de les injustícies que genera. Cal recordar que el capacitisme, com el masclisme, el racisme, com gairebé tots els “ismes”, són condicions apreses; ningú neix pensant que és superior. De fet, ningú neix pensant que és inferior. És la societat capacitista la que li deixa ben clar des del bressol: parcs infantils no adaptats per infants amb mobilitat reduïda, espais infantils amb música a volum eixordadors, botigues i supermercats superil·luminats i sorollosos i la més important, escoles i instituts sense recursos, ni formació suficient.

El capacitisme té cura? Sí, definitivament sí. Treballar l’empatia des de ben aviat. I amb això ja ho tindríem fet. Sabeu per què? Perquè saber posar-se al lloc dels altres, acceptar que tothom és igual en drets —però diferent en tota la resta— ja faria que les injustícies disminuïssin. No pensar que els ajuts que algú rep són un detriment pels beneficis propis, sinó una manera d’equiparar. No pensar que abaixar una mica la velocitat ens farà arribar tard, sinó pensar que ens farà arribar a tots plegats.