Persones institucionalitzades

Són moltes les persones que viuen en recursos residencials perquè no poden viure d’una altra manera. Infants, joves, persones amb discapacitat intel·lectual o persones amb problemàtiques de salut mental, principalment; les quals viuen sota la tutela permanent d’infinitat de professionals que transcorren per la vida dels que són en aquests espais perquè les seves oportunitats són diferents. 

A les institucions, centres residencials d’acompanyament a la infància, llars-residències i residències, els trencaments de vincle entre professionals i les persones que hi habiten són constants. La magnitud de les rotacions de personal és tan gran i tan greu que la normalització d’aquesta incidència és carn de rifes per veure quina serà la durada de la persona professional que entra nova a treballar. 

L’arrel del problema cal cercar-la en la precarització dels serveis —la majoria dels quals són licitats sempre al millor postor, a voltes de reduir el pressupost del recurs i, per tant, empitjorar tant l’acompanyament com sigui possible— i, per últim i no menys important, en les condicions laborals dels convenis que regulen el treball de les persones treballadores en aquests indrets. Aquest afer provoca que les i els professionals abandonin els recursos a mesura que agafen experiència i poden optar a noves oportunitats laborals. A més, al mateix temps que avancen en els estudis, aquelles professionals que s’hi senten preparades per ser-hi, ignoren per sistema les demandes laborals perquè les condicions econòmiques estan molt per sota del que realment haurien de percebre per la seva formació, experiència, però també per la capacitat resilient i d’acompanyament que han de tenir. 

La conjunció que provoca aquesta alta rotació de personal en els recursos converteix aquestes llars en llocs de pas i es fa necessària una alta contractació de nous professionals. Aquesta contractació, moltes vegades, es fa de manera desesperada i condueix a les entitats socials de referència —que ofereixen el recurs com a propi i es regeixen per convenis precaris— i a les empreses amb finalitats únicament lucratives que opten a les licitacions —a grans trets— a contractar persones que no estan preparades encara per ser-hi i per les quals tampoc se’ls destina recursos de formació. 

No parlo d’una formació homologada com pot ser l’atenció sociosanitària, la integració social o l’educació social, que d’entrada totes les persones haurien de tenir i que no ha de ser obligatòriament garantia d’un acompanyament d’alta qualitat. Parlo d’aquella formació que té relació amb les diverses dimensions de les persones, però sobretot amb les relacionades amb el desenvolupament personal, el benestar emocional i material, l’autodeterminació o les relacions interpersonals. 

Així doncs, dia rere dia, infants, joves, adults i persones grans que habiten en una llar substitutòria són víctimes d’activitats disfressades de desenvolupament personal sense sentit, com pintar mandales compulsivament. Activitats que es fan amb la negació constant de les emocions de les persones i sense la possibilitat de negar-se a portar a terme una activitat o acció concreta; a més de la ridiculització dels sentiments de les expressions més humanes de la persona, de la retirada d’objectes personals com a mesura coercitiva per assolir una acció concreta a curt termini, del dret a decidir sobre afers de la quotidianitat del dia o de la intromissió a la intimitat. 

És urgent millorar les condicions laborals de les professionals que acompanyen persones per garantir l’estabilitat de les plantilles. Però també és urgent destinar recursos i energies en transmetre que la nostra funció és esdevenir acompanyants, orientar les persones en termes de qualitat de vida i fer ús dels espais de reflexió ètica en aquelles situacions que presentin altes complexitats. 

Les entitats i empreses haurien de poder garantir un acompanyament d’alta qualitat a través de partides pressupostàries que dignifiquin el sector, que no deixa de ser un servei públic. S’hauria de licitar per indicadors de qualitat, per la redacció dels projectes educatius i d’acompanyament a la persona resident. A més, també s’hauria d’establir una figura professional que acompanyi presencialment l’atenció directa dels professionals, que conegui cada persona que viu a la institució, que faci de pont entre la persona nova que entra i les persones que hi viuen, de mediadora entre les i els professionals i les persones residents. Finalment, s’han d’incorporar mecanismes de millora per portar a terme una atenció de màxima qualitat i no deixar-ho a l’atzar.  

Aquestes millores, però, tot i ser cabdals per garantir l’acompanyament, no poden ser només econòmiques. Cal que siguin també de mirada i de canvi de paradigma. L’administració ha de deixar d’apilar nens i nenes en centres residencials. Ha d’evitar que hi hagi persones amb discapacitat intel·lectual i persones amb problemàtiques de salut mental en grans institucions allunyades dels centres de socialització i apartats de la població. I no pot permetre la construcció de grans residències per persones envellides, perquè totes elles es mereixen viure com qualsevol de nosaltres: a la nostra pròpia llar i sota les nostres mateixes decisions. Si més no, i mentrestant, que s’hi vagi assemblant.