No voteu, no apliqueu, polítiques que deshumanitzen

Sempre que arriben les eleccions municipals em paro a pensar en el treball dels professionals que estan al costat de les persones en la proximitat local. Les meves inseguretats ressorgeixen, sigui per alguna expressió simplificadora dels candidats, analfabeta de vida quotidiana, o bé per la pretensió tecnocràtica dels professionals que proposen respostes negadores del poder polític democràtic (“nosaltres sabem el que cal fer i com s’ha de fer”). 

Hem sentit, per exemple, com alguna figura política afirmava que la gent no pot viure amb tres mil euros al mes. També hem comprovat com les respostes dels adversaris li retreien el seu desconeixement sobre la gent pobre. Però no es tracta de discutir sobre el sector social que coneixen uns i altres (fruit senzillament de l’horitzó habitual de cada vida), sinó de tenir present, o no, que es tracta de persones, singulars i diferents, que miren de donar sentit a les seves vides en funció d’allò que la desigualtat i la injustícia les permet ser i aspirar a ser. 

I, així, torno a veure la deshumanització de les propostes polítiques, que prometen mesures per a “la gent”, sense aprofundir mínimament en les dimensions de les seves vides que es veuran afectades per una llar diferent, unes relacions possibles, unes felicitats accessibles. Òbviament, la meva desesperació augmenta quan les propostes tipus “tres mil euros” deixen molt clar que la política ha d’estar al servei de qui és important i pateix perquè corre el risc de caure en el territori fosc de la no-ciutadania (un territori per a la beneficència i no per a la política en el que no cal pensar perquè no són dels nostres). 

Tampoc els professionals de la intervenció socioeducativa i terapèutica escapen a la deshumanització en les seves actuacions i en les seves propostes al poder polític. Els models d’intervenció també humanitzen o deshumanitzen. Ho estem veient els darrers mesos, per exemple, amb el tema de la salut mental. Implicat en el tema amb la pretensió insensata de suggerir sensatesa, miro, escolto, llegeixo i, a vegades, opino sobre desenes de nous programes. Predomina la deshumanització perquè proposen intervencions desconnectades, que no tenen en compte el territori vital de les persones, que no poden sortir-se del model mèdic, que reclamen a qui mana i qui manarà, simplement, més professionals. O torno a comprovar com recursos ja existents de salut passen d’eleccions locals, perquè el seu territori d’atenció és el despatx, la consulta, no pas la comunitat, l’escola, el carrer, el centre cívic. Per a la política es tracta de gent. Per als professionals es tracta de pacients.

Entre melancolies diverses, lluitant perquè no em contamini l’escepticisme, recordo quan explicava als meus alumnes les dimensions de la política que tota acció ha de considerar. En dissenyar un pla d’acció o quan atengueu a les persones, deia, heu de considerar tres eixos polítics. El primer (obvi per a qualsevol professional del sector social) és el que ens situa a la dreta o a l’esquerra. Que, per evitar la negació de les classes social, és tan senzill com preguntar-se a quin sector de la societat afavorirà prioritàriament (als que no tenen o als que ja tenen, amb les seves graduacions de tenir o no tenir). Recordant que, moltes vegades, les carències vitals comencen per no saber ni com ser ajudat, com accedir als recursos. Cal vigilar amb la “transversalitat”, una vella paraula que la política va descobrir per a no haver de deixar clar al votant quins grups de persones serien prioritaris. Cal vigilar, també, perquè les dificultats professionals en l’atenció ens porten amb facilitat a situar en la patologia (sense prioritats) allò que és resultat de la segregació i l’exclusió. 

També els recordava un segon eix: el que va de la tradició a la modernitat. La política humana és aquella que no obvia com va canviant acceleradament el món, fent propostes que permetin el control humà del món que canvia i és dominat pel mercat. A vegades, polítiques suposadament d’esquerres estan plenes de conservadorisme. La recerca del vot jove, per exemple, proposen que es faci facilitant consum (ni que sigui per viatjar) però, de cap manera, facilitant que governin les visions joves de la vida. El vot dels avis com jo, és el vot poruc ancorat en el passat que tothom vol conservar (sent conservadors). 

Tampoc els professionals s’escapen a la deshumanització conservadora. Res de suggerir formes d’atenció que acceptin noves formes de vida poc “sanes”, d’acord amb els paràmetres de sempre. Res de construir noves oportunitats. Cal dedicar-se a fer prevenció (de tots els mals passats i futurs imaginables). 

La tercera dimensió reitera l’estil de les propostes: problemes individuals, causes subjectives, respostes individuals. Política per als individus o per les comunitats? Atenció amb dimensions comunitàries o prestació individual? En termes polítics, és fer propostes per canviar les condicions de vida que fan patir, fer propostes per compensar allò que l’entorn no facilita, propostes per enriquir entorns. Propostes que personalitzen l’atenció perquè garanteixen la consideració de vides concretes, sense oblidar on es desenvolupen i com l’entorn enriquit pot ser útil per reduir mancances i patiments personals. En política, les visions individualistes són les simples propostes de prestacions sense possibilitats d’acompanyament. En versió professional és, per exemple, el fals cientifisme de considerar i voler modificar les variables subjectives estadísticament significatives. 

I, tornant al present, reviso el capítol Els professionals de les vuit mirades del llibre Quan la vida ens dol. Podria titular-se ara perfectament Els polítics de les vuit mirades. Allà em pregunto (interrogant què serveix per a la política i per a la professió):

Com han de ser, en aquests moments complexos, les mirades de qui està al costat de les persones, de qui pretén servir d’ajuda, de qui construeix oportunitats, de qui fa de pont, de qui mira de reduir sofriments, de qui mai considera l’altre com un cas, com un malalt, com un disminuït? 

No totes les polítiques faciliten les mirades humanes. No totes les possibles respostes reconeixen a les persones que pateixen els seus drets.