Viure als barris i el capital i les infraestructures socials

Fa pocs dies la Diputació de Barcelona ens convocava a diversos equips tècnics municipals a debatre sobre les polítiques que en els darrers anys s’estan implementant en alguns dels barris més vulnerables de la demarcació. Coordinats per l’equip de l’IGOP-UAB i amb l’Ismael Blanco d’introductor vàrem tenir una sessió molt productiva i estratègica, almenys per mi, d’aquestes que caldria repetir i traslladar a les taules on es decideix quines polítiques públiques cal fer.

Un dels elements que surten amb força quan es fa l’anàlisi sobre la realitat dels barris, i especialment d’aquells que podem considerar més vulnerables de la demarcació de Barcelona, és la densitat i la diversitat social que tenen. Vull dir que per orientar bé quin tipus d’actuacions públiques cal fer als barris caldria diferenciar entre aquells que tenen molta població, normalment en poc territori, d’aquells menys densament poblats. I també cal analitzar aquells barris amb diversitat de població pel que fa a origen, cultura o classe social, d’aquells més social i culturalment homogenis.

La “fugida” de la gent amb major nivell d’instrucció i de renda dels barris més vulnerables és una realitat inherent a la seva pròpia història. És habitual trobar molta de la població que avui té entre 40 i 70 anys que va néixer a la Florida, a Bellvitge, a Sant Ildefons, a Fontsanta, a Sant Cosme o al Besòs, residint en barris més “benestants” de les mateixes ciutats o directament en municipis de la segona i tercera corona metropolitanes. Amb la marxa d’aquesta població dels “barris”, no només marxa la renda i la instrucció. El capital social, la capacitat organitzativa i relacional de la població de la comunitat del barri, també marxa, i amb ella sovint marxa la capacitat de reclamar més i millors infraestructures socials (biblioteques, parcs, escoles, centres comunitaris...).

Ja ho he dit en altres articles. Els equips de treball sociocomunitari ens esforcem molt i molt a facilitar l’empoderament comunitari, en fer créixer el teixit associatiu dels barris més vulnerables, però sovint no és suficient. La pèrdua de capital social, de persones implicades en la vida dels barris, fa difícil el seu creixement i la seva millora social.

Enmig d’aquestes reflexions, i analitzant les dades sobre rendes de les poblacions dels barris de 2020 i els diversos materials i publicacions sobre segregació social i urbana, em van venir al cap alguns debats que havia tingut sobre barris i urbanisme en la meva etapa de responsable polític allà per l’any 2001-2002. D’aquella època tinc molt gravada una conversa llarga amb un polític molt important del nostre país sobre com es podia recuperar socialment un barri.

Llavors jo, jove treballador social i responsable polític dels Serveis Socials de Cornellà, apostava fermament per polítiques que donessin més oportunitats als veïns i veïnes, que els permetessin promocionar socialment i millorar els barris des de la millora de la capacitat i dels nivells d’instrucció i ocupació de la seva població. Però en aquella conversa se’m van plantejar altres vies que em van descol·locar. Em deien: i si el que fem és canviar la població del barri? I si fem venir població nova, a ser possible de renda més alta?

Eren els inicis del fenomen de la “gentrificació” que després es va produir en altres barris barcelonins i que tant hem criticat per la dinàmica expulsiva que genera. Però potser caldria aturar-se un moment i ajustar la crítica. No seria bo, per determinats barris amb baixa densitat poblacional i molt poca diversitat social fer polítiques perquè vingués més gent a viure-hi? I si, per una vegada deixem de concentrar a la població més vulnerable en determinats barris, i fem perquè hi vingui a viure gent més diversa i amb major capital social?

Cal continuar fent actuació social i comunitària en els barris vulnerables, però no podem obviar la política urbanística i d’habitatge, recuperar els barris, especialment els més segregats, també requereix inversió en habitatge, en equipaments públics i en espais públics (infraestructures socials) per fer-los atractius per retenir població i per atraure’n de nova.

Hem de preservar espais verds no urbanitzats en moltes ciutats, no es tracta ara de fer grans creixements urbanístics amb l’excusa d’eixamplar la base social dels barris. Però si volem que la gent pugui viure en determinats barris suggereixo pensar seriosament en enderrocs, rehabilitacions, nous equipaments i noves promocions d’habitatges per l’accés de tota la població. Els barris més segregats necessiten un capital social més divers i millors infraestructures socials.