Conversa i inclusió, mots idèntics?


Es deia Carolina i era una més de les xerraires amb qui em trobava cada setmana per fer conversa en català en una associació del barri. Xerràvem de la vida quotidiana i compartíem humanitat amistosament en qualitat de veïns. Me la vaig trobar al cap d’uns anys i em va confessar que l’experiència li havia estat definitiva: havia arribat del seu país amb la motxilla carregada de problemes personals i aquelles estones de conversa van ser-li porta d’entrada al país i de sortida d’una bona part dels maldecaps. I es va fer seu el català. Després jo em deia a mi mateix, sorprès: Qui m’ho havia de dir! Tan important era xerrar amistosament i en català de coses comunes amb persones de l’entorn social? Doncs, es veu que sí. Es veu que eren converses inclusives. Diuen que t’inclous en un grup de gent si et miren als ulls, t’anomenen pel nom i compten amb tu. És el que devia passar.

Es fa entre nosaltres, gent de barris i pobles, moltíssima feina desinteressada d’inclusió que converteix estranys en nostrats: la veïna que ha trencat el gel amb els nous llogaters del costat, els quals a partir d’ara sabran on poden preguntar coses noves; la parella del club esportiu que ha copsat la solitud d’una altra parella, més tímida, i l’ha convidada a fer una cervesa. Etc. Són tanta gent, en tants moments, en tants llocs...

Què hi ha dins de nosaltres, que ens deixa captivats i no dubtem a formar part d’un col·lectiu, si algú ens toca la corda sensible? Hi ha simplement humanitat, una humanitat que connecta amb els altres quan compartim emocions perquè som sentiment, quan transmetem informacions perquè n’anem plens, quan expliquem històries perquè tenim memòria, quan assessorem i aconsellem perquè som experts i quan donem opinions perquè n’estem convençuts. Convidar a fer-ho en català té, a més, el sentit d’anar més enllà del nosaltres pròxim, veïnal i amistós per obrir les portes a la pertinença a un país, Catalunya, que té història i estil propis. Ens cal convertir el parlar en català justament en con-versa autèntica, la que significa en origen ‘caminar o moure’ns junts’. Ens cal enraonar de manera directa, mirant als ulls de qui ens escolta, anomenant-lo pel nom i mostrant-li que connectar-hi és un plaer. A l’aula, a la feina, a l’oficina, a la botiga, a l’autobús, al pati, al replà de l’escala. En català. Als ulls. A qui té nom propi. A qui tornarem a veure.

La paraula inclusiva transforma i Catalunya la necessita. És molt probable que a les escoles siguin tant o més resolutives les interlocucions directes que fan els mestres, monitors o treballadors amb els alumnes als patis, passadissos, menjadors i aules que no pas les hores de discurs en català per impartir assignatures. És segur que si tots els catalanoparlants, de sobte, decidissin dirigir-se en català a tothom, sense distingir colors, ni vestits, ni edats i ho fessin de forma espontània i mirant simplement els ulls que els miren, un altre gall ens cantaria a tots plegats. Creixeria l’interès per la llengua, al ritme de la inclusió copsada.

És cert que estem immersos en connexions per mòbils i altres pantalles i no parem de comunicar-nos-hi entre nosaltres a la feina, entre familiars, en el món educatiu, en les relacions sentimentals... Sherry Turkle, aquesta investigadora de les interaccions humanes en el món tecnològic, ens ho diu ben clar: “si abandonem la conversa directa, cara a cara, la que aporta empatia, companyia i comunitat real, haurem perdut humanitat i tenim perill de convertir-nos en éssers inhumans”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article