Paisatges i més paisatges


Mirant per la finestra del tren, veiem passar paisatges, estacions, muntanyes, carreteres... Paisatges solemnes o tacats de ciment i pedra, esperem que el tren ens dugui a bon port. Mentrestant els nostres pensaments divaguen entre compromisos, records personals, penediments, desitjos i mirades perdudes envers l’infinit.

I és que els paisatges mai són paisatges sols, són també en part pensament, en part projecció personal i en part la narració de qui som o volem ser.

Però de paisatges no tan sols n’hi ha de físics (el bosc, la muntanya...,). També hi ha paisatges de lletres, paisatges sonors, paisatges gustatius, olfactius... i tants i tants altres que no sempre els concebem com a tals, però ser-hi, hi són.

Hi ha hagut autores i autors de novel·les que amb les seves lletres, una rere l’altre, formant conjunts de paraules, frases i paràgrafs, ens porten a altres paisatges i altres temps, transportant-nos a llocs ben diferents, com envers allò que Foucault anomenava heterotòpies. Les heterotòpies són “altres llocs”, que per la raó que sigui tenen un ús o significat diferent del que estem habituats (parcs d’atraccions, cementiris, teatres...,). Certament, aquest concepte deixa moltes incògnites perquè el què per a unes persones pot ser un “lloc diferent” per a d’altres pot ser un lloc de quotidianitat.

Però agafant-nos a aquest concepte intuïtiu de les heterotòpies, resulta interessant explorar aquells llocs i aquells paisatges literaris diferents que ens trobem en les novel·les, per exemple, de ciència-ficció. Uns paisatges possibles, concebibles si juguem al joc d’imaginar. Uns llocs que ens permeten descobrir o indagar què podem esdevenir o no en un altre context social, històric, polític o tecnològic. Transportant-nos a paisatges postapocalíptics amb mons postpandèmics com el descrit per Emily St., John Mandel a “Station eleven” o paisatges utòpics governats per unes Intel·ligències Artificials que ens faciliten la vida com en l’univers imaginari de Iain M. Banks , per tal que ens puguem dedicar a descobrir i gaudir de la vida.

I de sobte... ens trobem que això ja no és ciència-ficció, que aquests paisatges comencen a formar part de la nostra vida, més enllà del món literari, igual que ho fa una experiència immersiva. Per sort, no vivim en un món postapocalíptic, però si en un món d’anuncis constants sobre la propera apocalipsi, pel sorgiment possible d’una IA que pot arribar a prendre decisions, massa decisions, per nosaltres, etc. o d’una propera pandèmia que vindrà de la mà del canvi climàtic, ja inevitable.

Però ara estem més preparades i preparats, per això serveix la ciència-ficció. Per ajudar-nos a pensar, anticipar futuribles i reflexionar sobre les virtuts morals o, al contrari, sobre els riscos d’accions immorals o no prou bé meditades de certes accions humanes.

Per nosaltres, els paisatges més bells i estimulants, són els paisatges de lletres. I en aquest sentit, l’escultor Jaume Plensa fa un pas endavant en igualar les lletres amb les cèl·lules del nostre cos. Moltes de les seves escultures representen cossos humans que estan creats per lletres i, fins i tot, per diferents alfabets. Perquè Plensa vol que siguem conscients que som un conjunt d’històries. Perquè el pensament i les nostres experiències vitals les podem exposar gràcies al fet que lletra a lletra es converteixen en significat i vida. Per això, reivindiquem encara més paisatges. De lletres, olfactoris, gustatius, imaginatius... Però paisatges i més paisatges.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article