La meva amiga té Alzheimer

Avui dia hi ha moltes persones grans que tenen amics amb Alzheimer, però cada situació té les seves peculiaritats i connotacions. La meva amiga, amb Alzheimer, m’ha ensenyat moltes coses, abans de la malaltia i ara també. No em pensava que això passaria.

Què he après? En primer lloc, a ser pacient, si no tens paciència no pots establir una relació positiva i tranquil·la amb ella. Tot necessita el seu temps. La paciència és necessària per a la comunicació i per l’escolta és fonamental perquè la persona amb Alzheimer necessita temps per respondre i, quan ho fa, moltes vegades no l’entens. Ho has d’intuir o deduir pel context o rescatant alguna paraula que sigui intel·ligible per buscar-hi un sentit.

M’ha ensenyat a fer-li preguntes senzilles, clares i concises, inclús vigilant que les respostes tinguin opcions limitades, més fàcils per comprendre i respondre. De tota manera en la conversa amb la meva amiga haig d’escoltar més que no explicar o preguntar. Ella ho determina així.

La paciència també ajuda a trobar el moment o l’estona que manifesta més facilitat per comprendre i seguir una conversa. M’ha ensenyat a escoltar explicacions per part d’ella, moltes vegades inintel·ligibles per mi, esperant escoltar una “paraula clau” que m’ajudés a descabdellar tot el que m’explicava i jo no entenia. M’ha ensenyat a mantenir un to de veu amable i tranquil observant que això la mantenia relaxada i còmoda. També m’ha ensenyat a ser flexible, ja que no saps com estarà quan la vas a visitar i has d’adaptar-te al que et demani, encara que sigui repetitiu, inclús absurd.

M’ha ensenyat que l’ordre en el seu espai i entorn és molt important. He vist la necessitat que té d’endreçar i tornar a endreçar les seves pertinences i coses properes, el seu espai, el seu entorn. Suposo que ho necessita per orientar-se bé sobre on està (actualment en una residència), on té les coses que necessita, repetint i canviant les coses de lloc fins que troba una manera que li dona pau i tranquil·litat. En aquest afer admiro la paciència d’una altra amiga, que compartim la visita, en ajudar-la gairebé cada setmana a endreçar i reendreçar.

M’ha ensenyat a no posar-la en contradicció, mai, ja que no serveix de res. En tot cas, s’ha de fer de manera molt afectuosa i sense insistir.

M’ha ensenyat a mantenir una actitud positiva i empàtica amb ella per tal de transmetre-li energia positiva i calma.

M’ha ensenyat a anar comprenent la malaltia i els seus efectes: dificultat per recordar, per processar la informació, per poder expressar-se correctament com ho havia fet sempre i anar acceptant el que va passant. I moltes altres coses que aniré aprenent i descobrint a poc a poc.

També m’ha ensenyat que cal que tingui cura de mi mateixa per mantenir la salut física i mental i poder donar-li suport.

Recomano no deixar de costat els amics o amigues amb Alzheimer o alguna altra demència. És important mantenir la relació amb elles i ells i participar en les activitats que sigui possible, en el nostre cas anar a dinar de tant en tant amb un grup d’amigues o sortir a la tarda a berenar. Hem observat que una cosa tan senzilla suposa una font rellevant de suport i de consol, ja que aquesta malaltia pot ser molt invalidant i que això comporti viure-la molt aïlladament, encara que les persones que viuen en residències tenen més possibilitats de socialització.

Aquesta experiència és una gran font i oportunitat d’aprenentatge, de ser millor persona i de posar en pràctica uns valors fonamentals per ajudar a una bona convivència i integració de totes les persones, sigui quina sigui la seva malaltia o situació personal.