La classe mitjana no existeix

Si hi ha una il·lusió social o fals mite sociològic, és aquesta a la qual anomenem classe mitjana. Deixa’m dir-te que per a mi, mai va existir. I menys encara en l’actual sistema capitalista que ens domina a tots. Seré molt sincera amb aquest article, així que ja aviso: si t’ofens amb el que llegeixes o et sents molest, és que tens diners i probablement bastant més dels que creguis. Però abans de començar a donar la meva opinió sobre aquest tema de la classe mitjana, vaig amb dades.

Segons l’INE (Institut Nacional d’Estadística), el 2021, tenint en compte els ingressos de 2020, el percentatge de població amb ingressos per sota del llindar de risc de pobresa (l’anomenada taxa de risc de pobresa) es va situar en el 21,7% de la població resident a Espanya, enfront del 21,0% de l’any anterior. El llindar de la pobresa està establert en 9.535 euros anuals, i el que anomenem classe baixa és aquella en la qual les llars tenen ingressos per sota del 75% de la mitjana de la renda nacional (12.032 euros). I sí, encara que us costi creure-ho, hi ha famílies que viuen amb aquesta quantitat de diners a l’any, fins i tot amb menys quantitat establerta pel marcador de pobresa. Se li pot dir viure o sobreviure? No oblidem també que l’expansió de les llars monoparentals, cada vegada més habitual, és un grup on els ingressos són molt més inferiors que en la resta.

És per això que sempre m’ha semblat hipòcrita aquella persona que es considera a si mateixa o a la seva família com a classe mitjana, són aquells que es queixen que podrien tenir més diners. La percepció que tenen d’ells mateixos és que efectivament, tenen poc o sempre aspiren a més. Hipòcrita també és veure com et queixes de la teva feina, o dels teus estalvis, o de qualsevol imprevist financer que et sorgeixi, quan d’altres, literalment, no poden arribar a final de mes i tu cobres gairebé el doble o triple que ells.

Aquesta mateixa “classe mitjana”, és la que es fan regals cars entre ells, per a tapar les mancances emocionals que tenen, la mala comunicació, la responsabilitat afectiva, etc., sota aquesta capa de superficialitat que es respira cada vegada que t’ajuntes amb ells. Quantes vegades he vist i continuo veient aquest materialisme on queda millor qui més té, perquè demostrar quant tinc i de quina forma m’ho gasto, sembla que és la millor manera de valorar a una persona. És trist, veritat? Que trist que una persona es mesuri per quant té i no per si té altres valors o virtuts que haurien d’importar molt més. Al final, la teva renda és la que parla per tu: mira quant guanyo, mira tot el que em compro, mira el que jo tinc i tu no. Això de tenir empatia amb el del costat i ser més humil, ho deixem per a un altre dia.

Moltes persones de classe alta no es consideren com a tal perquè tenen una visió distorsionada de la realitat. Pensem: com seràs algú “amb diners” o de classe alta si sempre t’estàs comparant amb el del costat, o que té més vacances que tu? I és que l’anomenada classe mitjana no vol fer-se nomenar classe alta perquè està mal vist formar part d’aquest grup que en teoria, haurien de menysprear. Però, almenys, si ets d’aquest grup tingues la sinceritat de reconèixer que pertanys a una classe alta i acomodada, que mai has patit nits d’angoixa per pensar com arribaràs a final de mes, i que presumeixes materialment de tot el que pots.

Aquesta percepció es deu al fet que les persones de classe alta es pensen que els altres són com ells, que ens podem permetre privilegis o coses que sí que es poden permetre ells, o que donen per suposat que tothom viu com ells viuen. I aquí entra el bàndol contrari: els que són classe baixa generen un rebuig silenciós dintre de la societat, i això repercuteix en l’autoestima o en sentiment d’inferioritat respecte als altres.

Així que, a partir d’ara, para’t a pensar: ets realment classe mitjana o et sents còmode dient que formes part d’aquest estatus social?