El camí cap a la regularització: incert, complex i angoixant

Les persones migrades, per regularitzar la seva situació administrativa, passen per un procés emocional molt dur, amb situacions d’espera esgotadores i tràmits molt complexos. Es troben que han de presentar documentació específica amb una caducitat molt limitada i que sovint són incompatibles amb les temporalitats de les cites que donen les administracions, havent de recórrer a territoris allunyats dels seus domicilis per a poder continuar amb la tramitació. Hi hem d’afegir que les persones migrades a vegades no tenen els recursos econòmics necessaris per fer front aquests moviments i aquestes esperes. Aquesta situació genera desesperació i angoixa, i sense l’acompanyament d’alguna entitat especialitzada, és fàcil que el procés acabi essent denegat per saltar-se algun pas o perquè la documentació presentada ha caducat, entre d’altres casuístiques que es donen.

Les professionals que estem acompanyant aquests processos de reconeixement ens adonem que hi ha encara moltes incongruències durant el procés i encara queda molta feina per fer per poder canviar la situació.

La Jessica, una jove de El Salvador de 21 anys que viu a Catalunya des dels 12 anys, després d’estudiar i treballar de manera submergida, ha pogut regularitzar finalment la seva situació a través del programa ACOL, però no sense passar per un llarg laberint. A continuació  ens comparteix el seu cas:

Des de segon de l’ESO he anat al local jove del meu municipi, i gràcies a la vinculació amb les tècniques, vaig poder expressar la meva situació, sentint-me segura en allò que explicava. En aquell moment una part de mi sabia que aconseguiria una solució a la meva demanda.

Per a l’obtenció dels papers, em varen acompanyar als serveis especialitzats en migració per veure quina era la millor opció per obtenir l’arrelament. Fou molt difícil perquè em vaig trobar amb diferents opinions sobre el que havia de fer; per un costat em recomanaven matrimoni, per l’altra l’arrelament social. No sabia què fer, només tenia la certesa que necessitava tenir el permís de residència i treball. Durant aquest període la tècnica del local jove em va informar sobre el programa ACOL i que jo complia el perfil i que si me’l concedien, podria treballar a la Fundació on ella treballa.

Arran d’això vaig poder optar a una beca per a fer el Cicle de Grau Superior d’Integració Social, i em varen explicar tot el que necessitàvem per presentar-nos al programa ACOL. Vam fer la sol·licitud amb moltes incerteses perquè les informacions no eren molt clares. Vàrem haver de demanar el certificat de penals al meu país tres cops perquè el document caduca al cap de tres mesos, fent molt difícil complir amb els terminis quan els documents oficials que demanen tenen terminis a vegades incompatibles. Fou un procés molt esgotador i incert.

Finalment, però, el 2022 entro a treballar a jornada completa a la Fundació SERGI, a l’àrea d’educació, mentre estudio el segon curs del CFGS d’Integració Social. M’assignen el NIE, però encara falta un tràmit: el reconeixement dactilar. Curiosament, disposo de dos mesos per poder fer-lo, però les hores disponibles són a tres mesos, així que hem d’anar fins a Camprodon per fer-ho dins del període. Tot seguit em va tocar esperar quaranta dies més per poder obtenir el NIE físicament.

Durant aquells tres mesos no vaig poder tenir un número de compte bancari perquè no tenia el NIE físicament i em deien que la Llei de blanqueig de capital no ho permetia (!!). Tot i aportar el contracte de treball, la nòmina, un escrit de la Fundació que acreditava la relació laboral, el paper oficial a mesura que estava a l’espera d’aconseguir el NIE físicament i el meu passaport en vigor vinculat al NIE no vaig poder obrir el compte bancari. Així que cobrava el meu sou amb un xec, i intentava parlar amb el banc del meu territori per poder fer-lo efectiu. El primer mes vaig aconseguir fer-lo efectiu amb tota la documentació presentada, però la sorpresa va ser al segon mes que a la mateixa entitat em varen dir que no podia i que no sabien el com ho havien fet abans. En aquest moment és quan em varen fer saltar d’entitat bancària en entitat bancària per veure si algú m’ho podia fer. Finalment, vaig poder fer-lo efectiu al servei prepagament de número de compte de les oficines de correus, però amb uns interessos molt elevats per a cada moviment.

És veritat que les normatives legals avancen, però no a la velocitat de les necessitats de les persones que ho vivim. Els tempos generen moltes incongruències, els bancs no confien en l’origen dels ingressos, el servei que ofereix correus cobra unes comissions molt elevades, i tot això acaba provocant que el camí cap a la regularització sigui llarg i complex.

Cal visibilitzar totes aquestes dificultats que vivim les persones que passem per un procés de regularització per sumar esforços per aconseguir canviar la situació.

(Aquest article ha estat escrit per Marta Rodríguez Rodríguez i Jessica Yudith Claros Amaya, de la Fundació SERGI)