La lluita contra la pobresa i l’exclusió: cap a un pacte nacional imprescindible

Aprofitant aquests dies electorals convulsos és necessari plantejar algunes reflexions entorn de la lluita contra la pobresa i l’exclusió social al nostre país.

En les darreres setmanes s’han fet públics alguns informes rellevants que posen de manifest la greu situació que pateixen moltes famílies i moltes persones, especialment vulnerables (persones grans, persones amb discapacitat, infants, nouvinguts...), amb titulars destacats:

• Segons el darrer informe del Banc d’Espanya, gairebé la meitat dels llogaters a l’Estat espanyol estan en risc de pobresa o d’exclusió, la xifra més alta de la Unió Europea.
• Segons el Baròmetre del 3r Sector que s’acaba de publicar, les entitats del Tercer Sector a Catalunya atenen un 22% més de persones que abans de la pandèmia.
• D’acord amb el darrer comunicat fet per Càritas davant les eleccions municipals i transmès als partits polítics, cal apostar més decididament per l’habitatge públic i la garantia d’ingressos.
• Creu Roja alerta d’un increment de la “pobresa estructural” a Catalunya.

Podríem continuar posant titulars, però, en tot cas, tots ells coincideixen en l’empitjorament de la situació de pobresa i vulnerabilitat que patim els catalans i catalanes, destacant alguns dels aspectes que incideixen en aquesta situació, com són la pujada de l’IPC en els subministraments elèctrics, de gas i l’alimentació, la precarietat laboral (agreujada arran de la pandèmia) i les dificultats d’accés al mercat laboral per part de les persones vulnerables, l’increment de la bretxa digital, l’accés a l’habitatge públic i social, etc.

Per altra banda, tampoc podem passar per alt la importància de la promoció de les relacions socials, el foment dels espais de participació i el benestar emocional per a reforçar la cohesió social d’una comunitat de persones.

Com passa habitualment, tots els partits polítics activen les seves maquinàries internes en els períodes electorals i recullen les propostes més significatives, però l’endemà de celebrar unes eleccions aquestes propostes queden guardades en un calaix i no es reprenen fins al cap de quatre anys, quan torna a haver-hi una convocatòria electoral. Possiblement, els nostres representants no són conscients del patiment diari que comporten aquestes situacions, però darrere de cada número i percentatge de pobresa hi ha una persona, una família, que la situació se li fa insuportable. De fet, encara no s’ha fet cap estudi i tothom ho procura amagar, però cada vegada hi ha més suïcidis associats a situacions de pobresa, de desnonaments, que superen a la persona i no veu altre final possible que posar fi a la seva vida. Amb cada mort d’aquestes, tots hi tenim una part de corresponsabilitat.

Davant d’aquesta situació d’emergència, sí, emergència social, cal que ens conjurem com a societat: els representants polítics, les entitats socials i el moviment associatiu, els sindicats, el món empresarial... tots plegats, i treballem en la construcció d’un pacte nacional contra la pobresa i l’exclusió, amb un horitzó de 10-15 anys, superant els períodes electoralistes.