L’amiant no és passat: mata avui

Un verí invisible acompanya el nostre dia a dia. Un verí que actua i corre molt més que totes nosaltres. Un verí que s’amaga en el fibrociment, en les cobertes, en les parets pluvials de les nostres llars, de les nostres fàbriques, de les nostres escoles, dels nostres hospitals. Un verí que mata: l’amiant.

Conegut també com a asbest, aquest és un compost de minerals metamòrfics i fibrosos, constituïts essencialment per silicats complexos de ferro, alumini i magnesi. Ara bé: per què és perillós? L’exposició de les seves fibres per via respiratòria pot provocar greus malalties com l’asbestosi i determinats tipus de càncer. De fet, l’Agència Internacional de la Salut (IARC) ha classificat les fibres d’amiant com a carcinògens de grup 1 i estableix que poden causar mesoteliomes i càncers de pulmó, laringe i ovari. Ara bé la seva toxicitat té una especial peculiaritat: pot tenir un període de latència de 40 anys. En altres mots: un infant, per exemple, pot respirar-ho avui i no desenvolupar un càncer fins d’aquí a 40 anys.

La lluita sindical pel seu reconeixement

En l’àmbit polític ha estat el moviment sindical qui ha mogut més fitxa per erradicar-lo de la nostra vida quotidiana i laboral, també. A Catalunya cal reconèixer les lluites dels treballadors d’Uralita, Roca, MACOSA i treballadores del Metro Barcelona. Precisament el Tribunal de Justícia de Catalunya acaba d’avalar la primera sentència que reconeix la mort d’un home treballador d’aquest sector del transport.

Cal recordar que ja hi havia una legislació espanyola anterior que obligava la retirada d’aquest fibrociment en cas de mal estat en la construcció i rehabilitació i regulava com treure’l, però va ser la directiva de la Unió Europea (UE) la que el 2002 fixà com a objectius la retirada de l’amiant, estigui o no malmès, en tots els edificis públics —on n’hi ha més— abans del 2028 i del conjunt de la Unió el 2032, concretat aquest repte tan important a l’Estat espanyol anys després amb la Llei 07/22 de residus i sòls contaminats per una economia circular. Aquesta legislació explicita que abans del maig del 2023 —és a dir, ja anem tard— els ajuntaments haurien d’haver tingut localitzat l’amiant de cada ciutat i poble i haver fet un pla i calendari per a ser retirat.

L’administració de casa ha bellugat algun fil, després del 2002?

Si cerquem dades públiques veurem que en els sis anys anteriors a la prohibició es van construir 354.383 habitatges en edificis susceptibles de contenir amiant. Dit d’una altra manera i sense donar-hi més voltes: el verí corre més que nosaltres.

I si continuem fent punta veïnal: d’aquestes dades de salut i normatives en podem treure algunes conclusions que no tenen discussió possible: que l’amiant és un cancerigen de primer nivell i que la seva vida útil és com a màxim de 30 anys. I què vol dir vida útil? Que en 30 anys després de la seva fabricació totes aquelles instal·lacions que contenen amiant hauran començat, si ja no ho estan fent, a despendre les seves fibres que podem respirar amb les conseqüències ja esmentades. I, una pregunta en veu alta: aquelles construccions que contenen amiant dels anys 90: no han deixat de tenir vida útil ja?

I, finalment, si nosaltres hem estat conscients d’aquest risc pel nostre veïnat: l’administració ha bellugat algun fil després del 2002?

Ni els ajuntaments han complert els terminis per presentar censos i calendaris, ni el Govern sembla que tingui pressa per a tenir aquesta famosa llei, que arriba amb 30 anys de retard.

Què podem fer des del nostre barri?

L’any 2016 la Confederació Associacions Venals de Catalunya (CONFAVC) es va reunir amb l’aleshores conseller de Salut per traslladar-li aquesta inquietud. Probablement, per les característiques d’aquell conseller, un dels aspectes més rellevants va ser demanar un esforç de contenció per no provocar una certa alarma social.

D’aquella reunió va sorgir la creació d’una comissió interdepartamental (Salut, Treball, federacions i associacions municipalistes, i societat civil). Aquella comissió, per circumstàncies polítiques sumada després la pandèmia a part, no va arribar mai a bon port, però sí que ha acabat quallant en una altra —la Comissió per l’Erradicació de l’Amiant (CEAC)— en la qual han participat molt activament els jubilats de MACOSA i la Federació Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB). El resultat de tot això és el compromís polític de disposar d’una llei pròpia sobre l’amiant aquest 2023 i, suposo que ho podeu haver vist a les notícies, una inversió de 60 milions d’euros per canviar amiant per plaques fotovoltaiques a equipaments públics i 50 milions per particulars.

Què podem fer les associacions veïnals? El moviment veïnal està altament compromès en aquesta lluita: totes les seves associacions i federacions han creat comissions de treball adreçades a formar i informar a la ciutadania sobre aquesta qüestió i pressionarem a tots els nous consistoris sortits de les darreres eleccions per a fer complir la llei.

Ens hi va la vida i la dels nostres infants i sabem que arribem tard, molt tard, massa tard per aquells que ja hem perdut i massa tard per als que podem perdre. Avui, l’amiant mata.