Gràcies, un altre cop

“La vida en si mateixa és el més meravellós conte de fades” (Hans Christian Andersen, escriptor danès de contes de 1805-1875)

“No permitas que tus heridas te transformen en alguien que no eres” (Paulo Coelho, escriptor)

“Hold me close / Like I’m someone that you might know / Hold me close / The darkness just lets us see /  Who we are / I’ve got your life inside of me” (Abrázame cerca / Como si fuera alguien que podrías conocer / Abrázame cerca / la oscuridad nos deja ver / quienes somos / tengo tu vida dentro de mí) Iris (Hold me close), U2 (2014)

Per què ens vinculem a unes persones i a altres no? Per què hi ha cançons, dins del mateix context cultural i social, que ens diuen i ens mouen per dins i altres no ens diuen res? Per què un llibre ens parla i ens acompanya en certs moments de la nostra vida, més que altres? Per què ens costa tant reconèixer la diversitat del nostre món i cerquem la veritat com una certesa que ens pot fer comprendre el món? Per què hi ha persones que no reconeixen la pèrdua, altres que en parlen en el mateix moment que succeeix i algunes parlen d’ella després de passar un temps considerable?

No ho sé, com tampoc sé quin pot ser el secret per poder cercar dubtes, interrogants per a poder pensar com i què fem en la nostra tasca d’acompanyament en i a la vida. No sé com ajudar a fer visible allò que és invisible. Com fer entendre a aquells que manen i que tenen la possibilitat de reconèixer-nos com essencials, la riquesa de tot allò que fan els artesans i professionals del vincle i de l’acompanyament en i a la vida. Quines serien les preguntes que puguin fer canviar la visió materialista, competitiva i d’úniques visions del món, per entendre, comprendre i acceptar la diversitat cultural i social, la responsabilitat de cadascú en aquesta societat i la possibilitat de compartir vida per enriquir vides. Quines serien les preguntes per fer veure que estem fets de somnis i que allò que ens fa persones és poder aconseguir i fer-los realitat.

En una societat no crítica o amb un pensament crític basat en l’oposició i en la desconfiança prèvia, com es pot arribar a un petit acord entre les diferents parts? S’ensenya a pensar, a ser, a obtenir valors propis respectant els valors dels altres, ens puguin agradar més o menys? Acompanyem processos vitals, però, els acompanyem en el respecte propi i dels altres, en la possibilitat de poder col·laborar amb l’altre, de descobrir la part en comú que tenim per poder col·laborar amb l’altre? Acompanyem sense dir, en silenci, sense imposicions ni adoctrinaments, sense pensar que som aquells que tenim la raó per tenir la sort de viure en la part favorable del món? I d’això estem del tot segur o és una creença que ens han imposat de forma cultural i econòmica, després de segles d’explotació, conquesta i invisibilitats? Una creença narrada des del prisma dels vencedors i oblidant als derrotats, als morts, als desapareguts, als oblidats, als invisibles...?

No ho sé, ni crec que ho sapiguem mai, almenys fins que no acceptem la diversitat natural de la vida i de la nostra espècie com un element natural i característic de la nostra espècie, del món i, per descomptat, de la pròpia vida. Quan deixarem de posar etiquetes per facilitar les nostres feines d’acompanyament, per entendre que la diversitat, sigui quina sigui, com tot en aquest món, s’acompanya amb una mirada, amb un reconeixement i amb un “Tu ets, tu existeixes, tu pots i ets vida”. Quan deixarem de demanar pel nostre benestar a les institucions on treballem i canviarem aquest demanar per solucions, o per inquirir a aquells que estan per sobre que no només els diners i l’economia ens permeten acompanyar i realitzar millor la nostra tasca, que creure en nosaltres i fer-nos sentir com una professió visible que escorta a subjectes invisibles que volen tornar a ser visibles és més important que qualsevol moneda o intercanvi econòmic.

Per què hi ha cançons que provoquen llàgrimes i altres somriures? Per què hi ha pel·lícules que et poden acompanyar tota una vida i altres que les oblides en segons? Per què hi ha persones que les tens present en qualsevol moment del dia, encara que ja no estiguin amb tu, i altres ja no recordes ni com eren? Per què un simple joc de taula pot omplir més que un joc d’ordinador, o al revés? Per què la vida alguns l’entenen com una lluita continuada que no dona descans i altres la viuen com un fluir, com un deixar-se emportar per ella? Per què quan vols educar en valors, la pròpia societat actual te’ls destrueix? Per què existeixen veritats i no dubtes d’allò que ens diuen o ens expressen? Per què rebutgem la mort i no l’acceptem com una part més de la vida? Per què creiem més en l’amor que no en les emocions que ens mostra el desamor, sigui amb les persones o en els processos artesanals de la nostra tasca com a professionals del vincle afectiu i de l’acompanyament en i a la vida?

No ho sé, però sí que voldria agrair a totes les persones amb qui he compartit aquest viatge vital d’acompanyar a persones en diferents situacions i edats, l’oportunitat que m’han donat per a créixer com a persona i com a professional. A totes elles, tant aquelles amb qui hem coincidit ideològicament com aquelles amb qui no ha estat possible, per les raons que fossin, gràcies per acompanyar-me en aquest procés de creixement.

També gràcies a tots els subjectes, d’edats i situacions diferents, a qui he pogut acompanyar en aquests anys. Gràcies de tot cor. Mai sabreu el que m’heu aportat i tot allò que m’heu donat, sense saber-ho, encara que us digués de tant en tant, gràcies sense res més a dir. Gràcies perquè sense les diferents situacions viscudes amb vosaltres, tant les dures com les que no ho eren, no seria qui sóc ara com a professional i com a persona. Infinites gràcies per tot allò que us he robat, sense demanar-ho, que ha estat una part de la vostra vida, un petit instant de camí recorregut. Gràcies, de nou.

I gràcies a les cançons, als llibres, als contes, als jocs de taula, a les bicis, a les pel·lícules, al fet de sortir a córrer en grup, als tallers, a les festes d’aniversari, als berenars o als dinars sense pensar i a tot allò, sigui el que sigui, que dona vida, que dona sentit a la vida i, per tant, forma part de ser vida i sentir-se en la vida. Gràcies a tots aquests elements, situacions, propostes que permeten sentir que formes part d’un punt comú, sigui quin sigui, i que no cal estar enfrontat a ell, sinó voler formar-ne part, des de dins, des de la mateixa essència de ser vida. Gràcies a tots, un cop més.

I gràcies a totes aquelles professionals i artesanes que donen visibilitat a aquest ofici d’acompanyar a persones i recordar-los que no es rendeixin i continuïn sent una de les múltiples veus del tercer sector, dels essencials per a ser vida i entendre-la. Gràcies, un cop més, per la vostra tasca divulgativa, per les vostres investigacions i per les vostres idees de renovació científica constant. Gràcies per arribar més enllà de la pràctica i posar-la o exposar-la en un paper. Gràcies, un altre cop.